Personalment, i en cap cas -perquè, també, he seguit alguns dels seus articles- no puc passar per alt la magnífica presentació sobre Intel·ligència artificial i Envelliment, que va fer, fa uns dies, en una sessió de l’Auga, en Sergio Sayago, una de les més ben consolidades promeses de l’univers de la investigació, i professor titular de Sistemes Interactius de la Universitat de Lleida.
Això és, en aquesta ocasió, l’objectiu del discurs era presentar dades suficients per a aportar elements adreçats a la millora de l’ús i maneig de les tecnologies digitals, d’aquesta nova centúria, per part del segment de la població que, pas a pas, va ingressant en un episodi de progressiu edatisme. Des d’aquesta perspectiva, l’envelliment de la població està demandant una producció i intercanvi d’informació que faci possible una comunicació viable i entenedora capaç de plantar cara a les noves maneres de comprendre el món. Així, les transformacions més punteres en les tecnologies digitals, els diversos sectors socials, la pròpia demografia i l’edatisme podrien, definitivament, anar de la mà i evolucionar plegats.
A propòsit d’aquest plantejament, a partir d’una eloqüent, que no menys planera ponència, Sayago va centrar-se en aquest capítol de l’edatisme, bo i considerant que: tenir una certa edat -més de 60 anys, per exemple- no vol dir que les persones es considerin velles; i més encara si les capacitats funcionals no tenen cap afectació. En canvi, la discriminació per l’edat opera quan la majoria de les noves tecnologies fan ús de determinats assistents robotitzats amb veus i plantejaments de persones joves; en conseqüència, és evident que s’ignoren els segments d’edat de les persones grans capaces, si se’ls ensenya oportunament, de compartir el seu dia a dia amb les noves tecnologies i aplicar-les a diverses facetes de la seva vida.
Efectivament, hi ha qui no domina les noves tecnologies per manca d’una formació digital; i, qui sí que les domina està obligat a no perdre pistonada i no quedar-se desfasat. En summa, ningú no està mai prou preparat: la IA va molt més ràpid que nosaltres i el que podem assimilar; alhora que, els seus avenços i desafiaments, cada cop es plantegen noves incògnites.
De retruc, els mateixos algoritmes (instruccions d’execució de tasques) i la informació de les pàgines web que se’ns obren al nostre ordinador estan estretament relacionades amb les afeccions de cadascú, les nostres preferències, i fins i tot el nostre posicionament ideològic. En aquest sentit, tota la informació que ens arriba sempre es veu fragmentada i és lògicament incompleta, només perquè aquests algoritmes es decanten per a mostrar-nos productes o bé pàgines web referides a la nostra manera de pensar.
A resultes d’això, avui per avui, i en general, la IA (Intel·ligència Artificial) i els seus destinataris, les persones, no van de la mà; desmarcant-se de ser un servei d’informació i/o de gestió que ens pogués fer més còmoda la quotidianitat, per a presentar-nos la realitat de manera esbiaixada. I, ja no diguem quan aquestes tecnologies són usades per la gent gran: aquí, enlloc de facilitar-los les coses del dia a dia, encara se’ls fa més inaccessible, i al capdavall, més complex.
Òbviament, la IA pot canviar substancialment la vida de la gent. Pot generar molts beneficis referits a la recerca, desenvolupament tecnològic, proves i diagnòstics mèdics, jocs o sessions d’entreteniment, etc.; però també ocasiona nous problemes envers els quals es fa necessària una urgent atenció, com: la privacitat personal, la informació parcial o esbiaixada, i especialment que els adults grans en quedin exclosos.
En tant que professionals de la recerca, alguns estudiosos sostenen que encara se’n sap ben poc sobre ordinadors intel·ligents, mòbils intel·ligents, vídeos intel·ligents, ciutats intel·ligents i un llarg etcètera; ara bé, per a les persones grans, ara i aquí, urgeix -ja- el disseny d’unes tecnologies que els permetin entendre els nous espais digitals, bo i implementant una correcta socialització de l’envelliment. Perquè ens estem movent cap a una d’interacció entre Persones i Intel·ligència Artificial (IA); una fita que planteja un canvi de paradigma en el disseny de totes les tecnologies intel·ligents, atès que el nou ordinador de disseny és la pròpia IA. Sens dubte, doncs, tot ha d’estar centrat en l’ésser humà; no hi volta de full.
Sergio Sayago és doctor en Informàtica i Interacció Home-ordinador per la Universitat Pompeu Fabra (2009) i professor de Sistemes Interactius i Llenguatges (una combinació d’Informàtica i Interacció Home-ordinador) a la Universitat de Lleida. Anteriorment, havia estat investigador postdoctoral a la Universitat de Dundee (Escòcia), a la Universidad Carlos III de Madrid i a la Universitat de Barcelona. El seu recorregut el reconeix com a estudiós de l’HCI interessat des del vessant humà de les tecnologies i la seva recerca combina la seva formació en informàtica, amb el seu interès per la vida quotidiana, en la línia d’examinar la relació sociocultural entre la gent gran i les tecnologies digitals des d’una perspectiva interdisciplinària, majoritàriament etnogràfica i qualitativa. El seu objectiu de recerca a llarg termini és entendre i millorar l’envelliment (i la convivència) amb les tecnologies digitals. També és autor de nombroses publicacions internacionals, llibres i articles de periodístics; endemés de ser mereixedor de diversos reconeixements.
