En el nostre últim article del passat mes de setembre, aprofitant l’entrada en vigor, durant aquell mes, del nou text refós de la Llei Concursal (Reial Decret Legislatiu 1/2020 de 5 de Maig) us parlàvem d’aquest mecanisme de segona oportunitat i com podia ser útil en aquesta situació desafortunada de pandèmia que patim. Ens felicitàvem de poder comptar-hi, però també us avançàvem que hi havia importants aspectes a millorar, en aquesta entrega i en les successives, us parlarem d’això, dels aspectes que, des de la nostra experiència creiem que són millorables i que han demostrat a la pràctica no funcionar de la manera que se n’esperava o que era desitjable.
Primer, farem referència a l’acord extrajudicial de pagaments. La nostra experiència sobre la efectivitat de l’acord extrajudicial de pagaments (AEP) com a mesura de reestructuració és la d’un fracàs ja anunciat pel propi legislador. Ens explicarem, però abans aclarir que
l’AEP el configura el legislador com a obligatori si es vol aconseguir la cancel·lació total dels deutes, per tant, tot deutor que vulgui obtenir la cancel·lació total dels seus deutes hi haurà d’acudir. Doncs bé, en la pròpia regulació que en fa el legislador ja es percep la poca confiança que hi deposita:
1. Escassa retribució dels mediadors concursals
2. Que fa que, en moltes ocasions, el mediador no accepti el càrrec i s’hagi d’acudir al concurs consecutiu sense haver-se pogut fer una proposta d’acord perquè no hi hagut mediador que hagi acceptat.
3. L’AEP el demana el propi deutor, això genera desconfiança en els creditors que no tenen cap incentiu per acudir-hi.
4. No es obligatori pels crèdits públics Tot això fa que és malbarati el potencial de la institució perquè a través de la reestructuració es recupera abans el crèdit, les administracions, els creditors comercials, la generació de llocs de treballs, és per això que la Proposta de Directiva del Parlament Europeu i del Consell sobre marcs de reestructuració preventiva, segona oportunitat i mesures per augmentar l’eficàcia dels procediments de condonació, insolvència i reestructuració per la qual es modifica la Directiva 2012/30/UE, de 22 de novembre de 2016 aposta clarament per la reestructuració enfront la liquidació (concurs) quan afirma que «la qualitat de la reestructuració i insolvència dels Estats membres afecta directament als percentatges de recuperació dels creditors. Les dades de què disposa el Banc Mundial indiquen que els percentatges de recuperació a la UE varien entre el 30% de Croàcia i Romania, i el 90% de Bèlgica i Finlàndia. Els percentatges de recuperació són més alts en les economies en les quals la reestructuració es el procediment d’insolvència més habitual. En aquest tipus d’economies, per terme mig, els creditors poden esperar recuperar el 83% dels seus crèdits, front una mitja del 57% en els procediments de liquidació.»
A la vista d’aquestes dades, faria bé el legislador espanyol en copiar dels països on la reestructuració (acords de refinançament previs al concurs) permet aquests percentatges de recuperació més alts. Tots en sortiríem beneficiats.
