Santa Maria del Naranco i San Miguel de Lillo o Liño, aquells vertaders emblemes arquitectònics de l’Art Preromànic asturià, constitueixen una autèntica innovació en el que va suposar la creativitat arquitectònica de l’Alta Edat Mitjana; amb una vàlua tan summament excepcionals, fins a ser declarats Patrimoni Mundial per la UNESCO, a tombant del segle passat, entre els anys 1985 i 1998.
Als peus del Naranco, la muntanya cap on mira la capital asturiana, s’hi enfila -des de les seves mateixes faldilles- un sender costerut a la mateixa zona urbana de la ciutat, i a tan sols uns tres quilòmetres del centre. D’aquí ençà, un curt i captivador camí rural et convida a internar-te per una de les més belles i esculturals contemplacions de les joies del Preromànic asturià, el conjunt format per Santa Maria del Naranco i San Miguel de Lillo; una singular i primorosa tendència arquitectònica que va desenvolupar-se entre el visigot i el romànic.
Santa Maria del Naranco és l’exemple més bell i harmoniós d’una arquitectura que va simbolitzar el poder del Regne d’Astúries en una època en què, al sud de la península, dominava la potestat del Califat de Còrdova. No es tracta, des del punt de vista arquitectònic, d’un edifici exclusivament religiós, atès que malgrat dependre d’un domini parroquial encaixa molt més amb la fesomia pròpia d’un palau, si bé en el seu moment va conformar un complex de signe residencial -de fet una molt personal Aula Règia- en base a la seva funcionalitat de servir com a estança de retir i descans del rei Ramir I, qui va projectar la seva construcció, a l’any 842, raó per la qual la seva estètica arquitectònica va ser reconeguda com a “estil ramirens”. Més endavant, però, en entrar al segle XIII, a propòsit de la destrucció d’una part de la veïna San Miguel de Lillo, aquesta edificació va veure una sèrie de transformacions i ampliacions que li van permetre d’assolir les funcions pertinents d’una església on s’advocaria a Santa Maria.
Des d’un enfoc estrictament estructural, aquesta insòlita i peculiar construcció rectangular descobreix dues plantes on hi ha diverses dependències que posen en evidència un gran avenç en l’esfera de l’arquitectura bo i considerant l’època, tot un pròleg de l’art gòtic. Això és, les voltes de canó, els contraforts i una espectacular riquesa decorativa, a base de capitells, medallons, arcades, etc., delaten unes inequívoques influències orientals; alhora, la planta del sòcol era la que servia exclusivament de palau, mostrant de retruc una molt més esplèndida ornamentació decorativa amb motius de vegades animalístics i també de caràcter astral. I, als límits del recinte principal, s’obren uns grandiosos miradors que s’imposen sobre la vella Oviedo, a baix, amb tota la sublimitat del paisatge asturià que l’embolcalla.
Més enllà a quatre passes de Santa Maria, en un no res inaugures el camí cap a San Miguel de Lillo o Linyó; aquella construcció que va esdevenir, al segle IX de l’Edat Mitjana, una legitimada basílica -o si es vol capella palatina per a custodiar tresors espirituals- de la qual només se n’han preservat i en molt bon estat de conservació un dels trams de la nau original, la de la secció de ponent, i la seva porta o pòrtic d’accés.
Una mirada atenta davant d’aquest monument, restaurat i renovat quatre segles més tard com a conseqüència d’unes greus afectacions, et suggereix d’admirar, més enllà de la seva exponencial esveltesa malgrat les seves reduïdes mesures de planta, la sorprenent perfecció i gràcia de les seves formidables gelosies així com l’exquisida decoració escultòrica dels seus pilars, les bases i els capitells, endemés de l’espectacularitat escultural del pòrtic, amb figuracions sensiblement inspirades en l’art bizantí. En aquest context, és del tot excepcional de poder contemplar potser el tresor més custodiat, les restes d’un notable repertori de pintures murals -originals- del temple, situades a la volta de la nau del sud. Es tracta d’unes pintures que havien romàs ocultes fins fa poc i que mostren una sèrie de figuracions geomètriques d’una inestimable riquesa cromàtica.
