Ningú no diria que Reykjavík és la capital més lluminosa i resplendent del nord d’Europa, atesa la retallada presència de la llum del sol en llargues èpoques de l’any. Alhora és una ciutat summament moderna i d’esperit -si és vol- erràtic i despreocupat; orgullosa, però, dels seus orígens vikings, i cada cop més oberta a les aportacions de nous corrents alternatius. Òbviament, una petita gran capital del Nord, que mereix una visita obligada abans de ser tan sols el punt de partida de qualsevol itinerari més ampli per tot el país.
Descobrir-la, de fet, et situa davant de dues destinacions claus: d’una banda, arran de mar, al Port Vell, en un bell embolcall conformat per la captivadora Badia de Reykjavík, els típics vaixells dels pescadors i els punts de menjar islandès que ocupen vells contenidors de vaixells transformats, a més de les sensuals prominències de les veïnes muntanyes nevades com a teló de fons. Un entorn on, de retruc, se t’insinua l’escultura de “El Viatger del Sol”, una de les icones de la ciutat, construïda amb motiu de la commemoració del 200è aniversari de la capital islandesa. Es tracta d´una talla realitzada en acer, l´esquelet d´un vaixell guerrer viking, de l´escultor J. Gunnar Árnason, que apunta a ser una puntual evocació dels primers vikings arribats des de les braves aigües de l´Atlàntic.
En aquest context, com a edifici públic, és del tot imperdible una mirada atenta tant a l’exterior com a l’interior d’una de les construccions més espectaculars i avantguardistes, l’Harpa Concert Hall; un enorme edifici vidriat, de disseny i estètica futurista, del qual la seva majestuosa façana està formada per hexàgons de vidre entrellaçats entre si. L’interior alberga un colossal auditori d’una impressionant i harmoniosa ressonància; àdhuc, un gran nombre d’espais adaptats a tot tipus d’iniciatives culturals i recreatives.
D’altra banda, i en una orientació més cap a llevant, la Catedral, Hallgrímskirkja, visible per la seva particular esveltesa (74 metres d’alçada) des de qualsevol punt de la ciutat, és un temple d’una sòlida i grisenca roca volcànica; un edifici dedicat al ritus luterà i inspirat en les columnes de basalt pròpies d’alguns dels paisatges més fascinants de terra endins d’Islàndia. Aquesta sí: és l’autèntica icona del país; una obra cabdal de Guðjón Samúelsson, iniciada el 1945 i acabada el 1986, després de la mort de l’autor. Aquí estant, en front del temple, una peça imponent és la monumental estàtua de Leif Eriksson, altrament “l’afortunat”, un explorador islandès (potser el primer europeu a trepitjar Amèrica del Nord, al segle X); raó per la qual l’estàtua va ser regalada a Islàndia pels Estats Units, a l’any 1930, a propòsit del mil·lenari del Parlament islandès, tot un històric d’Europa.
En aquest entorn, més al sud, neix una quilomètrica artèria viària, Laugavegur, popularment anomenada “camí de l’aigua” (antiga senda transitada per les dones a l’hora d’anar a rentar la roba al punt de les aigües geotèrmiques), que et convida a ingressar pels itineraris més ideològica i culturalment alternatius de Reykjavík, és a dir, el centre neuràlgic de les ànimes lliures; i també de la bullícia comercial i de l’hostaleria per a residents i visitants.
Tanmateix, als afores del centre de Reykjavík, sobre un turó, en un mirador panoràmic, t’espera l’edifici del Museu Perlan, un dels museus més importants d’Islàndia, a l’interior del qual hi ha un extraordinari aparador expositiu sobre volcans, terratrèmols, glaceres i diverses actuacions geotèrmiques, fenòmens i/o formacions naturals tan presents al país.
