L’ocasió s’ho val, de manera que avui sí que faré allò que sovint miro d’estalviar-me, la pregunta fatídica: de quin mot prové revolta? I si em permeto de sotmetre-us a aquesta endevinalla traïdora és perquè, creieu-me, val la pena.
Mirem de respondre-hi. Així d’entrada hi veiem una volta claríssima, i per tant podríem pensar que ve del verb voltar, cosa que etimològicament tindria sentit, encara que conceptualment poder no tant. I ves per on l’encertaríem, perquè en efecte va per aquí. Però… hi ha un però sorprenent, que és la mare dels ous.
Resulta que temps enrere, segles enrere, el català disposava del verb voldre, evolució del llatí volvere, amb el significat de ‘fer girar; fer anar i venir; enrotllar’; però vet aquí que per aquelles coses de l’evolució va anar quedant antiquat fins a acabar essent substituït per un derivat seu, precisament voltar, format sobre els participis volt/volta, que més tard esdevingueren substantius.
Ara bé, al llarg de la seva existència el verb voldre va tenir temps de fruitar, i de fruitar molt, fins al punt que va posar les bases per a una família més que nombrosa; actualment, els termes que davallen d’aquell verb extingit sumen una norantena, cosa que el col·loca entre els més prolífics de la llengua. I no es tracta precisament de material banal, sinó de paraules amb tant de pes específic com ara evolució o volum, per exemple. I, naturalment, la nostra protagonista d’avui, que passo a glossar-vos.
Revolta penja de la branqueta de revolt, participi de l’antic revoldre, ‘remenar, regirar’, que abans de designar la ‘corba de camí o de carretera’ es referia a l’acció de fer una remenadissa. Una branca d’un cert pes, perquè un fill curiós de revolta és l’adjectiu revoltós, ‘entremaliat’, el típic fals barbarisme que bandegem injustament de la parla. Un germà n’és, en canvi, el preciós verb revoltillar, ‘cargolar’, amb els corresponents revoltillada i revoltilló (no pas revoltillo, alerta!), és a dir, els famosos recargolaments d’estómac. I la completen dues belleses més com revoltim, ‘mescla de coses heterogènies’, i revoltó, ‘petita volta d’un sostre’, mot molt usual en arquitectura.
Però ja us he dit que la família de l’extint voldre dona molt més de si. Tant que encara en veurem uns quants membres més la setmana entrant, i confiem que les explicacions durin més que no pas la revolta francesa de la qual he tret l’excusa per parlar d’una paraula que, inexplicablement, encara no havia aparegut per aquestes pàgines.
