Ja fa moltíssimes setmanes que vam tenir un ensum de les potencialitats del verb regir; concretament el dia que vam fer rodar el mot regne. I vam descobrir, amb certa sorpresa, que es tractava d’un dels verbs més prolífics de la llengua, car ell solet tenia una família de dos centenars de derivats. Si els volguéssim veure tots, ni que fos una mica per sobre, en podríem fer una sèrie que segurament s’allargaria tot l’estiu.
Però avui la intenció no és aquesta, sinó aprofitar l’efímer estrellat del nostre protagonista per fer un petit exercici de lexicografia comparada. Etimològicament, aquesta regidoria que s’acaben d’empescar a l’Ajuntament de Girona (de Llengua, concretament, una pensada tan encertada com, dissortadament, necessària) no presenta cap misteri, però, en canvi, semànticament i històricament sí.
Començo pel significat. Als diccionaris hi trobem, com a primera accepció de regidor, ‘que regeix’, és a dir, ‘que té sota la pròpia direcció’, i com a segona ‘membre d’un ajuntament’. El DIEC, a més, hi afegeix la tercera: ‘Persona que vetlla pel compliment de les ordres del director durant la preparació i la realització d’un espectacle o un programa de ràdio o de televisió’. Una figura més que consolidada del panorama audiovisual actual; la curiositat és que al GDLC aquest significat no hi queda recollit. Certament sorprenent.
El segon misteri té una mica més de gràcia, i continua aquesta partida de ping-pong entre els dos grans diccionaris de referència actuals. El segon esmentat, el d’Enciclopèdia, també té accepció número 3, que diu: ‘Càrrec de l’administració municipal castellana, implantat als països de la corona catalanoaragonesa per Felip V després de la guerra de Successió’. Definició que, ves per on, coincideix gairebé fil per randa amb aquesta altra del DIEC: ‘Magistrat d’origen castellà introduït als països de la Corona catalanoaragonesa per la Nova Planta borbònica en substitució dels antics veguers, governadors i sobrejunters’… que no surt a l’entrada regidor sinó a corregidor! Segur que això de corregidor us sona d’algun llibre quixotesc o fins i tot d’alguna adaptació televisiva (els castellans en saben molt, de treure suc a les seves glòries).
Per desempatar la partida disposem, per sort, de l’arbitratge del DCVB, que dona la raó al normatiu: la figura en qüestió s’anomena corregidor (el mateix nom, d’altra banda, de la forma antiga de l’actual corrector). Moral, doncs, de la història: no ens hem de conformar mai amb un sol diccionari. I, segons com, poder amb una sola regidoria tampoc.
