24 C
Igualada
Dijous, maig 26, 2022

Recordant Pau Riba – Entrevista a La Veu de l’Anoia l’any 2000

Aquesta entrevista amb Pau Riba (1948-2022) va ser enregistrada a principis del mes de febrer de l’any 2000, a la seva masia maresmenca, alçada sobre un petit turó als afores del poble de Tiana. Seria parcialment publicada en els mesos següents. En català al setmanari La Veu de l’Anoia i en castellà a la revista musical Ruta 66. Ara, pocs dies després de la seva mort, recuperem de forma íntegra la conversa, en la qual l’insolent, càustic i contracultural cantautor català ens va parlar de les seves obres musicals i de la seva visió del món.

Què me’n pots dir de la teva controvertida actuació al festival Canet Rock, l’any 1977?
Jo tenia moltes ganes de fer alguna cosa provocativa i experimental. I em va semblar una bona idea fer-ho amb els Perucho’s, un grup que jo llavors admirava moltíssim. Eren els apòstols de la música free, improvisació absoluta. L’única estructura de seguiment venia donada pel meu poema Astarot, o sigui un seguiment lògic de les estrofes del poema. Jo pensava que Perucho’s eren el paradigma de la música creativa en constant evolució. D’alguna manera, vàrem voler donar a aquell concert un caràcter experimental, però també cercant extremisme expressiu i provocació.

Però la provocació no sempre és ben entesa per tothom…
Jo sempre he pensat que la provocació és una forma d’expressió artística, d’enfocar la relació amb el públic. És a dir, revolucionar el galliner, i així obrir camí, avançar fins a renovats objectius artístics. Això, experimentar, sorprendre a les aproximadament 25 mil persones que van venir al festival. La provocació era part de la nostra aposta. Molt lluny de fer-ho amb minories predisposades. Sense avís previ, la nostra proposta va generar fortes i profundes reaccions. No sabíem exactament què podria passar, però sí que estava previst que el públic reaccionaria negativament.

Pau, et sents abans escriptor que cantautor folk o músic de rock?
Jo volia ser pintor. Quan era adolescent també vaig començar a escriure poemes, però molt aviat em vaig adonar que la manera més ràpida i directa d’arribar a la gent era amb la música, perfecte vehicle per als meus poemes. Amb la cançó Taxista em varen donar un premi, d’àmbit universitari, però el cert és que aquella cançó es podia enquadrar dins del rock. Quan vaig començar a compondre, el meu horitzó ja era el rock. Però per distintes circumstàncies, l’any 1967 vaig entrar com a membre de l’anomenat Grup de Folk. I és que llavors jo era molt fan de Bob Dylan. Jo no crec que sigui més escriptor que músic, però he de confessar que em resulta més fàcil escriure un text o un poema que compondre una determinada música per a una determinada cançó. Crec que va ser Víctor Nubla qui em va dir que la gent normalment es dedica a la segona cosa que li surt millor, i això és aplicable a mi mateix.

Recordo haver llegit crítiques ferotges de concerts teus…
Jo no soc un cantant convencional. Mai he cantat massa bé. Tampoc no soc un bon instrumentista. És molt diferent escoltar un disc a casa que anar a un concert, un acte social. En aquests concerts, el que la gent vol és marxa, el més trillat. Volen gaudir d’allò que ja coneixen, allò que no implica cap esforç. Jo prefereixo cercar sensacions noves, tant per al públic com per a mi mateix.

No em negaràs, però, que de vegades t’has apuntat plenament a l’enlluernador circ del rock, al pur espectacle?
Sí, de vegades he anat en aquest sentit. En una actuació al Gran Price de Barcelona vaig fer pujar dalt de l’escenari un tio amb una moto molt gran. Va travessar la platea i va pujar a l’escenari per una rampa, on va tocar l’harmònica. Va ser espectacle pur. Una idea que, en ser després recuperada pel grup Judas Priest, va fer que tothom al·lucinés. En canvi, quan ho vaig fer jo, vaig haver de carregar amb algunes crítiques negatives. Abans, d’això, quan vaig voler ficar un cotxe en marxa a l’escenari del Palau de la Música Catalana, em van negar la possibilitat d’actuar allí. Com a acte de protesta, vaig enviar al director del Palau una caixa amb una botifarra i unes orquídies. Sisa es va oferir per lliurar la caixa al director. Però la veritat és que mai m’he sentit home-espectacle.

Però sí que t’hauràs sentit artista singular i contracultural…
La contracultura es va acabar ja fa anys. Va començar a desaparèixer el maig del 1968. Va ser la seva rematada, encara que sobreviuria alguns pocs anys més. Era allò de rebutjar el sistema i crear una cultura paral·lela. Va ser un fenomen global i va implicar a molts joves de tot el món. Però el mateix sistema va eliminar-la.

Et coneixen fonamentalment pel rock, però no sembles un genuí rocker. Em sembla que la teva identitat personal i artística ultrapassa amb escreix aquesta definició. Com ho veus?
Em sento polifacètic i polisentimental. Al llarg dels anys he anat alternant el rock i el folk. El més curiós de tot és que darrerament, molts em fiquen dins de la Nova Cançó, quan jo sempre he estat contrari a ella. Després em va anomenar pare del rock català, en clara oposició a la cançó. Al Grup de Folk hi havia gent molt diversa, amb idees i estètiques distintes. Preteníem fer una música realment popular. Cantàvem cançons tradicionals, però des del principi jo vaig buscar fer quelcom més atrevit i innovador. Vaig ser, juntament amb Albert Batiste i Josep Maria Camarasa, el primer a adaptar a Bob Dylan al català, cap al 1966. També ens agradaven Tom Paxton i Pete Seeger, però no tant com Dylan. Però he de dir que quan vaig començar a compondre, el meu punt de sortida ja era el rock. Això es pot veure en el meu primer disc de llarga durada, que va aparèixer el 1970, si bé havia estat registrat un any abans, i que portava cançons compostes els dos anys anteriors. Així doncs, puc dir que jo ja feia rock l’any 1967. Però no sé pas si soc o vaig ser un músic de rock realment autèntic. Com a afeccionat a la música, sempre he tingut uns gustos molt eclèctics. A part del rock, segurament les meves primeres influències van ser la música tradicional i la música clàssica, en especial la barroca.

Parlant de rock, no et sembla que aquesta música està patint una crisi crònica? No et sembla que ha deixat d’evolucionar, que s’ha estancat definitivament?
La crisi existeix, però no és un problema del rock, ni tan sols és un problema musical. És quelcom més profund. Es tracta d’un problema conjuntural i social. Als anys 60, el rock formava part de la revolució dels joves, però el sistema va reaccionar contra tots els canvis produïts en aquells anys. El conservadorisme va voler tornar a agafar les brides del poder, sorgint llavors la idea de la democràcia com a bicoca universal. Pragmatisme utilitzat per frenar la contestació del jovent. Però la democràcia és fal·laç, un autèntic conte xinès. Els governants continuen sent uns fatxes, de dretes, i per postres, amb l’aquiescència de la societat. Els qui vam viure l’època de la revolució, tot això ens ha creat un gran desconcert. Però les noves generacions semblen no voler qüestionar res i viuen en un conformisme absolut. Aquesta indiferència i conformitat també implica la manca de creativitat i d’energia real en el món de la música. L’enfonsament del comunisme i la caiguda del mur de Berlín encara han desconcertat més a la gent. La societat està radicalment escorada a la dreta. És molt reaccionària. Als anys 60 volíem trencar fronteres, avui impera el fonamentalisme, el nacionalisme i tots els ismes possibles. Vivim en una era feixista. Hem arribat a la fi de les ideologies. L’únic valor que hi ha són els diners. El rock continua tenint una aurèola revolucionària, però no ho és en absolut. Es repeteixen uns esquemes, una vegada i una altra, els que van néixer amb el mateix rock. Però ara apareixen descontextualitzats, sense contingut, vuits de significat. Ara el rock és només negoci.

Potser sí, però alguna vegada el rock també va ser font de sensibilitat, inconformisme i creativitat. Diguem, que va fer possible un disc tan enorme i rodó com Dioptria?
Es respirava un gran sentiment d’eufòria i de creativitat en aquell moment històric. A més, vaig poder rodejar-me de músics realment magnífics, els llavors components del grup Om, amb Toti Soler a la guitarra. Entre tots vam anar confeccionant el disc, cançó a cançó. Jo plantejava un tema i cadascun dels músics l’anava assimilant creativament. Brollaven moltes idees i el moment era excel·lent. A més, la casa discogràfica va deixar-nos fer, sense imposicions ni entrebancs. Vàrem tenir tota la llibertat per fer la música que volíem.

Un altre disc important en la teva discografia és Jo, la donya i el gripau, que vas editar l’any 1971. Què em pots dir d’aquest disc, registrat a l’illa de Formentera?
Marca el moment àlgid de la meva experiència hippy, o sigui de negació absoluta al sistema. Me’n vaig anar a viure a Formentera, en plena natura, rebutjant totes les estructures i normes socials del sistema. És un disc en el qual vaig retornar directament a les essències del que és la cançó popular. Va ser motivat per aquest sentiment de tornada a la natura i, com a extensió d’això, el vaig fer en paral·lel a la gestació i naixement del meu primer fill. Va venir al món lluny de les ciutats, i sense passar per cap clínica. Va néixer a les meves mans. I també va ser un retorn a la simplicitat tècnica, ja que vàrem fer el disc a l’aire lliure, al camp, al costat d’un pou. Enregistràrem les cançons sense connexions elèctriques, només fent servir un aparell portàtil de dues pistes.

En canvi, vas enregistrar el teu següent disc, Electròccid àcid alquimístic xoc, amb cert pressupost i a uns estudis professionals de Madrid.
La discogràfica Movieplay em va fer una oferta i vaig signar un contracte amb ells, acordant que el meu nou disc fos de heavy metal. Era allò que en aquell temps em motivava. I d’alguna manera reflectia la meva reinserció a la societat de la qual sempre m’he cagat. Però és que tampoc no hi ha una alternativa real. No hi ha forma humana de fugir d’aquesta societat, però sí per oposar-se a ella. Pel que fa a la música continguda en aquell disc, he de dir que sempre m’han agradat Led Zeppelin i altres grups de hard rock. Però Electròccid va sortir molt diferent al que jo en principi volia fer. El rock dur és encara avui en dia una assignatura pendent per a mi. Després de registrar aquell disc vaig entrar en una època de molt desconcert, i de mica en mica ha anat infiltrant-se en els meus discs un sentiment cada vegada més jazzístic. Això ja es percep al disc Licors. I després venen dos discs que no m’agraden gaire, malgrat que en els seus plantejaments originals sí que em semblen interessants i atractius. Em refereixo a Amarga crisiTransnarcís. Són discs tècnicament molt ben acabats, però penso que una mica pretensiosos i mancats de quelcom que no sabria explicar en la seva dimensió musical. Amarga crisi reflecteix una crisi personal, però també expressa el meu desconcert davant de la fi de la contracultura. En qualsevol cas, tots els meus discs reflecteixen moments i etapes vitals. Estan estretament lligats a la meva pròpia biografia.

Ja als anys 90, després de molt temps sense treure cap disc, vas enregistrar l’anomenat Disc Dur. Pel que conec, va ser un disc molt problemàtic, no és així?
Va venir a veure’m en Pep Sala, del grup Sau. En aquell moment, Sala es trobava atacat per una malaltia brutal dita megalomania, i va tenir la brillant idea de reivindicar a Pau Riba com a pare del rock català. Va pensar que el millor era recuperar-lo, treure’l del seu autoretirament. Però ho va fer amb molta mala pata. Em va parlar del gran i collonut que era jo i em va convidar a enregistrar un disc, per descomptat produït per ell. Tanmateix Sala estava tan pujat a la parra que es va oblidar de qui soc jo. La seva idea era la de fer servir amb mi els esquemes musicals de Sau. Potser funcionaven davant un determinat públic adolescent, però no pas per a mi. Sala va controlar el disc, fins i tot l’estructura de les cançons. Un tres per quatre no val, ho convertirem en un quatre per quatre… imposava. Ho feia de forma esporàdica, és clar, perquè Sau li deixava poc temps lliure. Hi va haver un rotllo força dolent, la veritat. Ell em va fer de productor, i també d’empresari amenaçador.

Parlem ara del teu següent disc, De Riba a Riba, que es va publicar el 1994. A molta gent la va sorprendre que posessis música als poemes dels teus avis, dels qui anys abans havies abominat. Volies reconciliar-te amb ells?
En un determinat moment de la meva vida, possiblement com a mecanisme d’autodefensa, jo em vaig cagar en el meu avi patern. Tothom semblava obsessionat a recordar-me que jo era el net del gran poeta català Carles Riba i moltes vegades no em preguntaven ni el meu nom. Això succeïa molt sovint. I un dia li vaig dir a un periodista el que llavors pensava del meu avi. Jo estava en contra de la societat. Estava en contra de la família i estava en contra de la burgesia catalana. Era molt jove, llavors. Però amb el pas dels anys, un va aprenent a relativitzar. Vaig rellegir l’obra del meu avi i la meva percepció de la realitat va passar a ser diferent. I en complir-se el quart de segle de la seva mort i el centenari del naixement de la meva àvia, vaig començar a pensar a fer alguna cosa. Per una banda, seria un acte de justícia i per altra una manera divertida de crear un petit conflicte social, en base d’ajuntar dos mons absolutament oposats. Un món burgès i intel·lectual amb un altre més contemporani i espontani. El més decebedor de tot és que la premsa i els mitjans van ignorar la meva compenetració amb Carles Riba i Clementina Arderiu, mentre que el 1971, quan vaig abominar d’ells i del seu món burgès, es van publicar centenars d’articles i de cartes de protesta. De la meva reconciliació amb ells, ni punyeter cas. És el que passa en aquest país: un planteja jocs, però la gent no s’apunta a jugar.

Ja per acabar, quin és el teu actual punt de vista sobre tu mateix i les coses que passen i t’envolten?
Segueixo desencantat i en contra del sistema. Però no em sento pas anacrònic. D’alguna manera, he acabat entenent què és allò que està passant, el perquè està passant tot el que passa. He entès cap on evoluciona el món, la societat i el sistema. Em sento amb els peus ben assentats a terra. Jo estic on he estat sempre, o sigui uns anys avançat. Vivim en un moment en què no es poden fer cap mena de prediccions, però crec que s’està cuinant una nova revolució. Vivim en el conformisme, en el gregarisme i sota mínims culturals. Però això no aturarà el canvi. La revolució ve forjada per l’imparable avanç de la ciència i la tecnologia, que ens està conduint cap a un món radicalment diferent. Aquesta nova revolució provocarà un immens canvi en els conceptes ètics, morals, filosòfics… Els temps començaran a canviar. No em sento anacrònic, perquè estic preparat davant d’aquestes transformacions. En pocs anys, canviaran moltíssimes coses. La percepció dels individus i de la societat canviarà de forma brutal. Estem davant de les portes d’un cataclisme social, d’una ruptura fonamental i radical. Ho veig a venir.

Compartir

Més notícies

Últimes notícies

Som-hi demana impulsar un pla municipal en cas d’onades de calor

Després de viure la primera onada de calor de l’any aquesta darrera setmana, el grup municipal d’Igualada Som-hi proposa que la ciutat tingui un...

Aquest divendres i dissabte, Festival MAIG amb Mishima i Ramon Mirabet com a caps de cartell

Santa Coloma de Queralt tornarà a acollir aquest divendres 27 i dissabte 28 de maig, una nova edició del Festival MAIG. Un esdeveniment que...

L’Aurora tancarà temporada amb el Cicle de Teatre Amateur

El Teatre de l’Aurora acomiadarà la Programació Gener/Maig 2022 recuperant el Cicle de Teatre Amateur per tal de donar visibilitat als grups d’aficionats a...

Alba Vergés es troba amb el conseller Elena per parlar sobre la seguretat

La candidata d’ERC a l’alcaldia d’Igualada, Alba Vergés, s’ha reunit aquesta setmana al Parlament de Catalunya amb el Conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, per...

L’Ajuntament d’Igualada es personarà finalment com a acusació popular en el cas de la violació de la menor

L'Ajuntament d'Igualada es presentarà finalment com a acusació popular en el cas de la violació d'una menor la nit de la Castanyada. Inicialment l'Ajuntament...
Compartir