El terme municipal de Masquefa, de 17,06 km2, és a l’extrem sud-oriental de la comarca. Comprèn el poble de Masquefa, cap de municipi, part del poble de la Beguda Alta i nombroses urbanitzacions, com Can Parellada, Can Quiseró, Can Valls i el Maset. L’any 2020 el cens municipal era de 9.402 habitants.
La primera informació que es té de Masquefa data de mitjan segle X: es tracta d’un document del 963 on consta que el comte de Barcelona es ven el castell, el seu terme i la parròquia de Sant Pere per la quantitat de 1000 sous. En aquells temps possiblement la població estava disseminada per les rodalies ja que en cap moment es menciona la presència de cap nucli de població. Malgrat això, l’etimologia de la paraula Masquefa, que vol dir terra fèrtil, és de procedència aràbiga i fa pensar que originàriament el castell fou construït pels sarraïns quan el Llobregat era un riu fronterer entre aquests i els cristians.
Serà ben entrat el segle XII quan ja s’esmenta la vila de Masquefa per primer cop que en aquell moment pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès. De finals dels segle XII seria la construcció de l’església romànica de Sant Pere. A partir del segle XVII la vila de Masquefa deixa de dependre del monestir per passar a ser vila reial, sota el domini directe de la monarquia.
Els conreus són de secà i predomina la vinya, seguida ja molt de lluny pels cereals. Del conreu de la vinya ha derivat la indústria del vi i del cava.
El vi masquefí porta la denominació d’origen Penedès. El 1989, la firma francesa Moët Chandon va comprar una finca (Mas Bernic) al terme, on cultiva la vinya a fi d’elaborar cava. Una bona part de la superfície del terme és improductiva i poblada de boscos de pins, alzinars i matollar mediterrani. Al municipi es fa mercat el dimarts. El sector dels serveis ha adquirit una importància notable, amb el 48,16% de la població ocupada, que en part treballa a Barcelona i Martorell, llocs amb els quals Masquefa està molt ben comunicada.
Església parroquial de Sant Pere
Edifici d’estil neogòtic constituït per una única nau, amb un àmbit d’entrada (sobre el qual hi ha el cor) i quatre capelles a cada banda (emmarcades per arcs ogivals), interconnectades entre elles a mode de deambulatori. L’edifici és rematat amb un absis semicircular cobert amb una hemicúpula. A sobre de cada capella s’obren a l’exterior tres finestrals (també en forma ogival) amb vitralls, essent tan sols policromats els més propers a l’absis. La coberta, sostinguda per quatre arcs apuntats, és resolta amb un embigat a dues aigües. En quant a la façana exterior (de caire senzill i orientada vers el nord) en destaquen les obertures (totes elles ogivals peraltades), especialment la portalada principal. Sobre l’eix del portal s’alça un campanar de planta quadrangular, que a diferència de la resta de la façana (pintada de color blanc) és de maó vist. Dels elements mobles de l’interior cal destacar-ne el retaule (del S. XX) que ocupa l’absis, però especialment una pila baptismal de pedra picada provinent de l’església de Sant Pere i la Santa Creu.
L’edifici fou construït entre els anys 1922 i 1926, prenent des llavors la parroquialitat a la Capella del Roser. A les darreries de la mateixa època, es realçà el campanar per tal d’instal·lar-hi el rellotge. Durant la revolució, el Comitè de Milícies Anti-feixistes Local incautà l’edifici, donant-li l’ús de mercat públic.
Emplaçament: Entre la Vila i el Serralet, al C/ Sant Pere 11-13
Can Parellada
Casa edificada a finals del S. XIX. Gran edifici (amb planta baixa i dos pisos) de caire senyorial, de planta rectangular rematada als extrems per sengles ales (més altes) que s’avancen a mode de torres. La façana, arrebossada de color blanc és trencada per múltiples obertures culminades per arcs carpanells a la planta baixa i de mig punt als dos pisos superiors (tot i que hi ha també finestres adintellades). La façana principal culmina en una balustrada amb acroteri central, on hi ha emplaçat un rellotge de sol
Emplaçament:
Dins la urbanització a la qual dóna nom, a l’Avinguda de Can Parellada, 17-21
Església de Sant Pere i de la Creu
Sembla ser que s’edificà al finals del segle XII, començaments del XIII, en l’indret on antigament hi havia el castell. És una construcció d’una sola nau, amb absis semicircular orientat a llevant. Una cornisa motllurada ressegueix tot el perímetre de la nau i l’absis, a partir de la qual arrenca la volta, lleugerament apuntada i dividida en tres trams.
L’absis de quart d’esfera està obert a l’exterior per una finestra d’esqueixada i a ponent hi ha una rosassa amb filigrana, d’estil gòtic. La porta principal, adovellada, amb dos arcs de mig punt en gradació, es troba situada a migdia. Tot l’edifici està culminat per una teulada, a dues aigües en el cas de la nau. Aquest edifici original romànic, que conserva algunes restes de pintura mural, patí diverses reformes. Al segle XVI s’afegí la capella del Roser al mur nord, que fou recrescuda al segle XVII.
El document més antic que es coneix que esmenta l’església data del 963, en que és venuda (junt amb el castell) pel comte Mir a Ènnec Bonfill. El 998 aquest permutà amb el monestir de Sant Cugat del Vallès el castell i la parròquia pel castell de Gelida, iniciant un llarg període de domini del monestir vallesà. En aquest moment el castell (actualment desaparegut) i l’església constituïen el centre al voltant del qual creixia la vila. Amb el desenvolupament del camí ral com a via de comunicació de cabdal importància econòmica, el nucli urbà es traslladà al seu peu. El 1878 l’església perdé la condició de parròquia en favor de la Capella del Roser, bastida dins la nova població.
Emplaçament: Al camí de la Rectoria, que arrenca de l’extrem NW del nucli urbà
Fàbrica Rogelio Rojo
Edifici industrial amb una superfície total de 2.610 m2 (1.892 m2 d’ús), amb dues naus centrals flanquejades per altres dues de major llargada (corresponents a diverses fases, constituint una estructura d’U”), definint un gran pati al seu davant. L’aparell constructiu és de maó, amb obertures culminades amb arcs rebaixats, i culminació ondulada de les façanes, tot reproduint l’estil constructiu fabril britànic propi del S. XIX. La coberta de les diverses naus és resolta a doble vessant.
Creada el 1920 (tot i que l’empresa era instal·lada a la població des del 1892) i originalment dedicada a la fabricació de sivelles de cinturó, la fàbrica ha estat un dels principals motors econòmics de Masquefa al llarg del S. XX. Durant la Guerra Civil la seva producció fou substituïda per la de projectils per al bàndol republicà. Aquest fet provocà l’atac aeri franquista del 22 de gener de 1939, en que es llençaren dues bombes amb la fàbrica com a objectiu, tot i que n’erraren el blanc.
Emplaçament:
Dins la Vila, al C/ Rogelio Rojo S/N
