El novembre de 1493, durant la seva segona expedició al continent que després es coneixeria com a Amèrica, Cristòfol Colom va reclamar per a la corona de Castella una petita illa al sud oest d’Antigua i Barbuda, al mar Carib. Segons explica Bartolomé de las Casas en el llibre Historia de las Indias, Colom la va anomenar Santa Maria de Montserrat (o Montserrate) “perquè li semblava que tenia la forma de les penyes de Montserrat“, la muntanya màgica de Catalunya i el sostre de l’Anoia.
Una enorme i alta muntanya dominava el sud de l’illa, i és possible que al genovès li recordés a les agulles que fan de frontera entre l’actual Anoia i el Bages. Allò què segurament van veure els tripulants de l’expedició no era altra cosa que un enorme volcà d’uns 1.000 metres d’altura – una mica menys que Sant Jeroni -, actualment conegut com a Soufrière Hills. El seu nom, mig en francès, mig en anglès, té a veure amb el fet que, des de 1632, l’illa passés a ser un territori sota domini britànic. Entre 1632 i l’actualitat, l’status de Montserrat ha variat en el temps, des de ser envaïda per França en diverses ocasions a convertir-se en un Territori Britànic d’Ultramar – el mateix status que Gibraltar -.
Si bé la corona espanyola mai li va acabar de donar massa importància, sent un territori despoblat des de l’arribada de la flota de Colom – tot i que investigacions posteriors determinen que civilitzacions pre-colombines, els arauacs i després els caribs i els van habitar l’illa des de milers d’anys abans -, van ser els colons irlandesos i anglesos els qui van assentar-se de forma fixa a l’illa. Amb ells també va arribar, per la via de l’esclavisme, població de l’Àfrica subsahariana, que amb el pas dels anys i l’abolició de l’esclavitud, es van convertir en un altre dels grans grups de població de Montserrat.
Turisme i estrelles de la música
Els 102 km2 de Montserrat van començar a prosperar de forma important gràcies al turisme durant la segona meitat del segle XX, després del declivi de les exportacions de cotó. La ciutat de Plymouth, capital del territori, era el principal centre de serveis i el port d’entrada a Montserrat. Segons queda recollit en l’enciclopèdia Britannica, la majoria dels turistes de l’illa eren visitants de llarga durada, que podien passar temporades senceres allotjats en un dels múltiples apartaments i complexos turístics creats a l’illa, especialment a Plymouth.
A més, el 1979, a Salem, una altra de les poblacions de l’illa, s’hi va inaugurar l’estudi de gravació AIR Montserrat. Impulsat pel productor dels Beatles, Sir George Martin, era un estudi germà del primer que havia obert a Londres el 1970. Per Montserrat van passar artistes com Paul McCartney, els Rolling Stones o Elton John. Èxits com Every breath you take, dels The Police o el disc Steel Wheels dels Rolling Stones van ser enregistrats a Montserrat
El principi del final: l’huracà Hugo
Com si una maledicció l’hagués envaït, l’illa de Montserrat va patir, el 1989, els efectes de l’huracà Hugo, que va causar una gran destrucció a tot el territori. Van morir 10 persones i hi van haver 89 ferits, segons els registres. 11.000 de les 12.000 cases de l’illa van ser afectades de forma important per l’huracà. Els estudis musicals AIR Montserrat van tancar per la destrucció que havien patit. Però Hugo només va ser el preludi.
L’infern sobre Montserrat: el despertar del volcà
Soufrière Hills, el “Sant Jeroni” de l’illa de Montserrat no havia registrat cap erupció, excepte al segle XVII. Entre el juliol i l’agost de 1995, Plymouth va veure com la cendra provinent del volcà començava a caure sobre els seus carrers. La capital de l’illa de Montserrat va haver de començar una evacuació que acabaria sent definitiva, ja que després de la cendra de l’erupció volcànica va venir la lava.
El 1997, Plymouth ja es trobava deshabitada i gairebé sepultada pel material expulsat en dos anys d’erupcions volcàniques, amb el port i l’aeroport inutilitzats. El 1997, 19 persones van morir en les erupcions volcàniques. Unes 7.000 de les 11.500 persones de l’illa van marxar de Montserrat, segons les dades ofertes per la BBC. Des de llavors, la meitat sud de Montserrat és una gegantina zona d’exclusió on no hi arriben les carreteres i la mobilitat està restringida pel perill que suposa l’activitat volcànica, havent de demanar-se permisos i viatjant amb guies autoritzats. Actualment, a l’illa de Montserrat viuen unes 5.000 persones, menys que a tot Capellades.
Des de llavors, Montserrat ha tingut ajuda britànica i canadenca per construir una nova infraestructura de transport i oferir serveis, amb una nova capital a la ciutat de Brades, a la zona nord. Les principals fonts d’ocupació a principis del segle XXI eren els serveis públics i la construcció. Les erupcions van danyar o van fer inaccessibles la major part de les terres agrícoles de l’illa, però encara es produeixen algunes patates, cebes i altres verdures per al mercat nacional.
Després del tancament del port de Plymouth el 1997, es va construir una nova instal·lació a Little Bay, a la costa nord-oest de l’illa. L’aeroport de Bramble, a la costa est, va ser destruït per l’activitat volcànica i també va tancar el 1997; L’aeroport John A. Osborne, inaugurat el 2005 a la part central-nord de l’illa, ofereix servei aeri a destinacions regionals. L’aeroport internacional més proper és a Antigua, amb el qual Montserrat està enllaçada mitjançant un servei d’helicòpters i una terminal de ferris a Little Bay. D’aquesta manera, l’illa que Cristòfol Colom va trobar semblant a la muntanya més màgica de Catalunya i l’Anoia intenta sobreviure.
