No descobreixo res si dic que no m’agraden els socialistes espanyols. Ni el PSOE ni tampoc el PSC em mereixen cap tipus de respecte. Confesso que en una única ocasió els vaig votar i, com m’ha passat amb altres partits, també em vaig penedir d’haver-ho fet.
El cas del PSOE -i també de la seva sucursal catalana, el PSC- seria un cas d’esquizofrènia política, si no fos perquè és un cas de postureig. Segons els seus estatuts, el PSOE és un partit republicà, federal, d’esquerres i feminista. Al seu torn el PSC hi afegeix catalanista. Alsamanela!
Del 1975 cap aquí, que republicanisme federalisme han estat foragitats de la acció política del PSOE que va començar per donar suport sense fissures la figura de Juan Carlos I amb allò tan reiterat de “no soy monarquico, soy juancarlista” que hem escoltat tantes vegades de boca dels barons del PSOE. De tan partidaris que en són, que n’han esdevingut còmplices necessaris. Sense el permís i el coneixement del cap del govern de torn, és impossible robar tant i durant tants anys.
Allò de federal ja fa anys que ha caigut pel seu propi pes. Els únics socialistes espanyols que ho defensaven en públic eren els del PSC, però mai han donat un sol pas per crear un estat federal, ans al contrari, han donat suport amb totes les seves forces el procés de re-centralització de competències de l’Estat. Els militants de base no n’han tret gran cosa, però hi ha dirigents del PSC que, sense carrera universitària ni cap experiència esportiva, han acabat de ministre de Cultura i Esport. Això només pot passar a Espanya.
Per defensar el concepte d’esquerres, el PSOE de Felipe i Guerra ho tenien molt fàcil: sortint d’una dictadura feixista de 40 anys qualsevol mesura modernitzadora de l’estat, tenia l’aparença d’esquerres. I pari vostè de comptar. El pretès catalanisme del PSC és com el monstre del llac Ness, alguns en parlen però mai ningú no l’ha vist.
Els interessos electorals -i la protecció dels socialistes corruptes- podrien justificar entre la militància fidel tantes renúncies programàtiques. El que no s’entén és el silenci de les militants feministes en veure com el PSOE uneix els seus vots amb Vox, PP i Ciudadanos per vetar les comissions d’investigació sobre els delictes de Juan Carlos I. Més enllà que és injustificable una fortuna de més de dos mil milions d’euros acumulada en 40 anys de sou públic, és absolutament inacceptable el masclisme que destil·la el comportament de l’excap d’estat.
A cap altre home, ni que fos un premi Nobel, li tolerarien la manca de respecte cap a les dones, tan reiterada del Borbó. No entenc que hi pugui haver feministes entre la militància socialista espanyola que no aixequin el crit al cel.
Tal vegada si n’hi ha alguna, sigui admiradora d’aquesta gran professional de les banyes, anomenada Sofía.
