Em dic Carles Muñiz Pérez, vaig néixer fa 48 anys a Vilanova i la Geltrú i soc prevere de les parròquies de Piera, dels Hostalets de Pierola, Vallbona d’Anoia i de la Llacuna. Anar d’un poble a l’altre per donar-hi servei religiós no m’ho prenc com una feina, sinó com la realització personal de la meva vocació. Els paisatges que hi ha en aquesta part de la comarca són un gaudi i reforcen la meva fe en Déu.
Quin és el paper de l’Església catòlica en una població en creixement com Piera?
Hi ha dues dimensions. Per un cantó hi ha l’atenció a tota la comunitat cristiana en la dimensió més religiosa: pràctica dels sagraments, missa de diumenge, ajudar a créixer en la fe…, això seria una dimensió però també hi ha la dimensió parroquial d’ajudar a la gent. Nosaltres ho fem a través d’aquest instrument que és Càritas i també amb l’espai que anomenem “La Moreneta espai cultural”, a través del diàleg amb la cultura per trobar espais de diàleg i trobada.
A la rectoria de Piera acolliu una vintena de menors no acompanyats. En altres llocs han generat rebuig però a Piera estan perfectament adaptats. Quin és el secret?
Són joves tutelats per la Generalitat i nosaltres, que disposem d’un ampli espai al centre de Piera, ens vàrem oferir a donar-los un espai d’acollida temporal que ha estat ben acceptat pel conjunt de Piera. Fa dos anys i escaig que ho fem i cap dels vint joves que hi ha en l’actualitat hi és des del primer dia. Vol dir que una vintena de joves han passat per aquí, s’han format i s’han incorporat a la societat. És molt gratificant quan un dels joves que ha estat aquí, ens ve a visitar.
Què passa quan els joves no acompanyats arriba als divuit anys?
Si s’han fet bé les coses haurien de tenir formació, documentació en regla que els permeti tenir una feina, un lloc on viure i poder-se realitzar com a persones lliures que formen part d’una comunitat diversa. La feina dels educadors és donar-los eines perquè esdevinguin persones autònomes. Hi ha coses però que no depenen d’ells. Ara mateix la gran dificultat dels joves és l’habitatge.
Els menors no acompanyats són majoritàriament musulmans. Com és la convivència en un ambient catòlic?
Nosaltres valorem molt els sentiments religiosos dels joves i no mirem pas de canviar-los la fe. Mirem que en aquest espai parroquial ressonin les festes cristianes però també les festes musulmanes. Els savis d’Orient han portat coses a tots els que vivim en aquesta casa, amb independència de la fe respectiva. El patriarca Abraham és present en les tres religions i els preveres mirem de treballar en els elements comuns. Un cop al mes fem una pregària en comú amb els textos sagrats de les tres religions. No pas per fer una barreja de tot sinó com un exercici de reconeixement mutu. Des del que som cal poder veure als altres com els nostres germans. Ho hem de predicar i viure amb tota la força que això representa.
A Catalunya hi ha moltes necessitats. Els fidels de Piera entenen que es destinin recursos a persones que han vingut de fora?
Les necessitats hi són per a tothom i no podem deixar que això ens paralitzi. La porta que dona accés a la rectoria és la mateixa per a tothom. Pot ser que qui vingui a l’eucaristia, es creui amb algun dels joves que viuen aquí. Possiblement a partir del coneixement les persones no es considerin estranyes entre si. La fe que ens il·lumina també en ajuda a trobar el camí.
Des del 1688 el Sant Crist ha estat un dels referents de Piera. Ho segueix sent?
Una de les urgències que tenim a Piera, on han arribat tantíssimes persones de fora, és que entenguin el paper del Sant Crist en la vida del poble. El que ens toca fer és donar a conèixer la força de la imatge a les persones que, vivint entre nosaltres, mai han estat davant del Sant Crist de Piera. La Festa més gran de Piera és la Festa del Sant Crist.
Una de les característiques del Sant Crist de Piera és que quan surt en processó fa ploure. Es plantegen treure’l en aquesta situació de sequera?
El Sant Crist només surt en unes dates concretes i quan es vol treure, el Patronat ha de demanar permís al bisbe. L’any passat vàrem fer una novena que va aplegar molta gent, per demanar la gràcia de la pluja i el primer dia ja va ploure. No es tracta només de demanar la gràcia de la pluja sinó de respectar i cuidar l’aigua i els recursos que la natura ens dona. Es tracta de generar una religiositat que respecti els dons de la natura.
Els joves d’avui s’interessen per l’església?
Malauradament no. Constato que fins i tot persones grans i amb sentiments religiosos no veuen l’església com un lloc de trobada.
Què el va portar a vostè al sacerdoci?
La necessitat de donar sentit a la meva vida. Quan era jove, optar pel sacerdoci, la vida en comunitat al servei dels altres, va ser la meva il·lusió.
A quines parròquies ha estat destinat?
Vaig ser ordenat el 2003 i he passat per Capellades, Mataró, el Prat de Llobregat i des del 2020 que sóc a Piera.
