Des de sempre que m’ha interessat el tema del matriarcat. Segurament perquè m’hi vaig criar i perquè sóc un cas clar d’home cobert per l’Ombra de “lo” matern que diria el meu estimat Carl Jung. He anat rere les passes de la Gran Deessa des de fa temps. Jo he cantat a l’alba, quan l’estel del matí s’alçava, després de nits fosques de l’ànima, he escrit poemes encesos que han cremat després en les flames del no res, he cridat com un drac i plorat com un nen… Del mite de Sant Jordi i el drac i la seva relació amb tot això en parlarem un altre dia. Recordo també les converses de la iaia amb les tietes, en aquelles tardes al pis on ara visc. Tot aquell món dens i fecund de la infantesa sempre m’acompanya, perdura en mi. Eren gent viscuda que havia patit molt i que sabia cuidar molt bé. Potser perquè havien arribat a les veritats senzilles que estan més a prop del cor que dels rampells dels instints, tan vitals i necessaris en la joventut com forassenyats en la vellesa, i també de les cabòries mentals, tan portadores de veritats com de maldecaps i nusos gordians irresolubles. Les mares de les mares. Grandmothers.
Les àvies sabien estimar perquè ja havien tastat totes les cares de la vida, havien fet tots els papers de l’auca. Ja no eren la innocent Persèfone, ni la seductora Venus, no necessitaven portar a tothora el cinturó lluent d’Afrodita. Havien tingut Hera com a mestra, suportat amb paciència a Zeus i el seus entusiasmes esgotadors i custodiat el foc de la llar amb la dignitat d’una vestal romana. Recordem els egipcis i la seva deessa Isis, de qui el credo deia que era tot el que havia existit i existiria, el vel de la qual ningú havia descobert mai. El vel… Un simple vel basta per ocultar un cos, per crear la il·lusió de la bellesa i despertar l’eros livià. Caudalosa mujer en tu vientre me entierro. HIjos de la luz y de la sombra.
Pensem que la història humana és la d’un patriarcat permanent perquè el relat històric ha estat masculí, certament. Però què és la història sinó un conjunt de fets que van quedant en el passat i que ningú, tret dels historiadors entossudits en recordar, recorda. La història és un relat, una narració que va començar ves a saber quan, però no és tan antiga com la vida. Una vida que comença molt temps enrere, a les planures de l’Àfrica, amb una dona que pareix amb dolor i que sosté el seu fill en braços entre reguers de sang sota una nit estrellada. Aquesta és doncs la Mare primera, l’Eva primigènia. També un mite? Potser no podem viure sense mites. La ciència, ai las, és tan complicada. I pensem aleshores en aquest home antic, a qui la mort esperava darrera qualsevol arbust, qualsevol arbre que prometia ombra o bé amagada dins un rierol. Els sotjava des d’un món invisible de virus que desconeixia. Aquest home que sabia que no només moriria ell sinó tota la gent que estimava. Jo sóc tot el que ha existit i existirà. El lema d’Isis, com una promesa fatalista en el cicle etern de la concepció, de l’infantament i la mort. La roda de la vida, del desig, de la por, de l’alegria, de la tristesa. L’home africà i la seva dona sostenint el fill en la nit estrellada, ulls foscos i pell negra suada, plena de vísceres mirant el cel. Llàgrimes de drac. Però un dia va arribar el Crist, el Crist redemptor…
