La Iris Trigos Escudero, o Akasha com a nom artístic, té 35 anys i és tatuadora. Des de sempre ha volgut dedicar-se a la pintura, però mai s’havia imaginat que els seus dibuixos serien obres d’art permanents als cossos d’altres persones. Des de 2018 tatua a Malas Artes Tattoo, el seu estudi situat a Igualada.
Quan i per què vas començar a tatuar?
Vaig començar el 2015. Tenia clar que volia dedicar-me a l’art, però no sabia si podria subsistir aquesta feina. Quan era jove, el món del tattoo em cridava l’atenció i em va semblar una forma molt interessant de treballar l’art. Tot i que em feia por, vaig decidir provar-ho i em vaig enamorar.
Què és el que més t’agrada tatuar?
Tinc un estil propi que no té nom, però diria que es basa molt en el negre fosc, sòlid i sobretot en peces que tinguin alguna cosa relacionada amb les emocions. El que més m’agrada tatuar són les meves creacions perquè sempre hi ha algú que connecta amb l’emoció del disseny.
Què és el més important per a tu quan fas un tatuatge?
M’agrada molt la connexió amb la persona, per a mi és essencial crear un vincle i sentir comoditat. Tatuar té una part molt emocional. Quan tatuo m’agrada que es generi una confiança per poder demanar el que la persona vulgui o fer els canvis necessaris abans de tatuar. Sempre dic que un tattoo és una cosa per a tu i per sempre i no t’ha de preocupar modificar el disseny i dedicar-hi més temps.
Quina és la satisfacció més gran quan fas un tatuatge?
La satisfacció més gran per a mi és veure que la persona que he tatuat està contenta, i quan passen uns dies t’envia un missatge o comparteix amb tu una foto del seu tatuatge. Això em dona vida!
De petita t’imaginaves que series tatuadora?
No. Jo he estat una nena molt feliç i molt poc responsable amb el meu futur, jo només m’imaginava pintant
La professió dels tatuadors té diferències de gènere?
M’agradaria dir-te que no, però crec que sí. Ara, per sort, hi ha moltes dones tatuadores, però quan jo vaig començar no, i entre dones no estava de moda ni ben vist! Abans de començar a tatuar, jo ja estava a estudis de tatuatges però sense agafar cap màquina, i en aquest moment es notaven més les diferències. Fa poc, al meu estudi, em vaig trobar amb un home que em demanava parlar amb el responsable o amb el tatuador, i es va sorprendre molt quan li vaig dir que la botiga era meva i jo era la tatuadora!
Creus que la societat ha avançat i no hi ha rebuig a la gent amb tatuatges?
Sí, ha avançat, cada vegada la gent veu amb més normalitat els tatuatges, però encara queda molt per fer. Per exemple jo, que vaig plena de tattoos, quan passo al costat d’alguna persona gran, s’agafa la bossa! Per a moltes persones de la societat encara els tatuatges són de gent que està a la presó o de gent perillosa.
«Tatuar requereix aprenentatge, responsabilitat, i un vincle de confiança»
Tens el teu propi estudi. Com neix Males Artes Tattoo?
Males Artes neix perquè ja estava cansada que altres s’emportessin els meus diners. Jo estava tatuant per compte d’altre i no ho feia malament, per tant, vaig decidir fer realitat el somni de tenir el meu propi estudi i tatuar pel meu compte, i la veritat que quan vull una cosa, m’obsessiono molt i lluito fins a aconseguir-ho. Òbviament, tens por i et planteges si de veritat serveixes per això, però em vaig llançar i aquí estem.
El nom de ‘Malas Artes’ va sorgir gràcies la meva mare. Ja tenia el local a punt per obrir, però encara no tenia nom! La meva mare va dir que jo em dedicava a les “males arts” en referència als tatuatges perquè són treballs que la gent veu com dolents. I en sentir aquest nom em vaig il·luminar i vaig sentir que era ideal per al meu estudi.
El secret del teu èxit?
No crec que hi hagi un secret en l’èxit. De fet, no crec que tingui èxit, especialment. Crec que pots tenir molt de respecte pel teu treball i fer tan bé com sigui possible les coses. No em refereixo a la tècnica, em refereixo a tot; darrere de tatuar hi ha una part d’atendre la persona, d’acompanyar-la en un procés quan no estan segurs…
Alguna vegada has dit que no a algun tatuatge?
Sí. Un munt de vegades. Un cas que recordo molt va ser d’un home que volia que li fes un tatuatge amb la cara de Hitler! Clarament, em vaig negar i em va demanar full de reclamacions i bé, va ser difícil. Amb el temps va tornar per demanar-me que li tatues el tricorni de Franco i també li vaig dir que no. Tinc els meus valors, i jo puc triar els meus clients. Realment va ser un ensurt perquè va passar al cap de poc d’obrir l’estudi i tenir por que em causes problemes més greus o em fessin tancar portes!
També he dit que no a tattoos que no em semblen bona idea, o no he vist amb seguretat a la persona que els demana; i a menors d’edat que ara amb la Llei poden tatuar-se sense autorització dels pares, m’he negat perquè no em va sembla coherent.
Què està de moda ara en els tatuatges?
Això és complicat, podríem dir que cada “tribu urbana” té les seves modes. Però per exemple hi ha dibuixos com els infinits que ara no es fan, ara hi ha un estil neo-tribal que està molt de moda, tipus anys 90 però amb dissenys més arrodonits. També està de moda un nou estil que es diu ‘Ignirant tattoo‘ i es tracta de fer tatuatges mal fets o sense sentit, és una meravella que la gent es tatuï aquestes coses!
Les modes m’encanten, mai saps que vindrà… Hi ha molta gent que es vol tapar tatuatges que es van fer fa molt de temps com ara el típic follet assegut a un bolet, i jo em nego a tapar-ho perquè són una fantasia!
Què li diries a algú que està començant a tatuar?
Que no es rendeixi, perquè és un ofici molt dur, moltes persones comencen a tatuar amb moltes ganes i si a la primera no els hi surt bé ho deixen. La feina de tatuar requereix molta càrrega emocional, un llarg aprenentatge i molta responsabilitat. Moltes vegades, sobretot al principi, les coses no surten com tu vols, i és frustrant i has de lluitar contra aquest pensament. Considero que necessites sentir passió per tatuar, si no sents això, no ho aconseguiràs. Les persones que vulguin dedicar-se a tatuar per tenir un suport econòmic, tampoc és una bona opció perquè necessites moltes ganes i estimar la feina.
Portes molts tatuatges. Recordes el primer? I el que més t’agrada?
Del primer, me’n recordaré tota la vida. Tenia 14 anys. És un tribal en forma de drac darrere de l’orella i es diu Johnny, com la persona que m’ho va tatuar. El meu preferit: un trol dels anys 80 amb el cabell de colors. Està molt malt fet, però li tinc un afecte especial, perquè em recorda d’on vinc. També en tinc d’altres importants i d’altres que no tant.
T’has tatuat a tu mateixa?
Sí, quan vaig començar. Com tots els tatuadors tenim una cama de la vergonya, que és on practiquem, abans de tatuar a qualsevol ésser humà. Jo no ho recomano mai. El cos humà està fet perquè et facin mal o per a fer-ho, si fas les dues coses alhora, entra en col·lapse i no fas bé ni una cosa ni una altra.
Tens tatuadors/es de referència?
Sí, molts i és molt important tenir-los! Quan comencen a fer alguna cosa, tens la síndrome de l’impost llavors busques referències per veure com ho fan altres persones i saber si tu vas per bon camí. Gràcies als referents pots aprendre molt i t’ajuden a millorar, per exemple a les convencions mirant a altres tatuadors s’aprèn moltíssim.
Fa poc temps has estat mare. Com compagines la maternitat amb la teva feina?
M’ha costat molt, crec que com qualsevol mare… Abans de la maternitat, ser tatuadora era la meva prioritat. M’agrada tant el meu treball que quan vaig ser mare em sentia culpable. M’ha costat molt trobar l’equilibri entre ser mare i continuar amb la meva feina, entre què és sa dedicar al treball, i què és sa dedicar a la família.
A partir d’haver tingut una filla, la meva base és intentar seguir l’horari laboral correcte i desconnectar, que això mai ho sabia fer quan arribava a casa. He après a prioritzar el temps i saber on hi ha els límits. Al final, crec que treballes igual, però ho fas amb una perspectiva diferent.
