Segons el costumari català i un bon grapat d’estudiosos de les nostres tradicions, la singular pràctica -esdevinguda tot un costum- de posar un ou damunt d’un brollador d’aigua, i fer-lo ballar, ha contribuït amb escreix a ser un magnífic reclam per a la recreació de grans i petits, tal vegada potser més per a la mainada; fins a nodrir d’històries i anècdotes qualsevol significació atribuïble al seu vertader origen. En aquest sentit, ja sigui per desconeixement o bé per recórrer a fonts imprecises, la popularitat de “L’ou com balla”, de temps ençà, va plena de tanta narrativa que se’n podrien escriure pàgines i pàgines, i algunes de ben sorprenents o fins i tot estranyes.
Tanmateix, si et cenyeixes als doctes coneixements d’un estudiós del nostre costumari tradicional i de tot el curs de l’any, com és el cas d’en Joan amades, se sosté que: L’ou com balla consisteix a col·locar un ou buit dins la pica d’un sortidor i fer-lo surar sobre l’aigua. I, precisament, en el moment en què l’ou se situa damunt del raig d’aigua del brollador, s’enlaira i comença a fer giravoltes en una dansa intermitent de saltirons que dóna peu a una admirable i fascinant escenificació, una representació que guanya tot l’encís inimaginable quan a l’entorn d’aquest escenari i al voltant del sortidor hi ha una exuberant guarnició de les flors i els fruits que regala la Terra, a l’estació primaveral; un conjunt ornamental que, tot sigui dit -com si d’una custòdia es tractés- evita que en el seu ball l’ou pugui caure més enllà d’on es diposita l’aigua del sortidor. Per descomptat, en caure a l’aigua, l’ou ben aviat tornarà -per l’efecte del moviment de l’aigua- a enlairar-se i fer les seves voltes i saltirons. I, de retruc, més enllà de la càrrega espiritual concedida a aquesta celebració del Dia de Corpus, el saber popular estima que, si al decurs de les vint-i-quatre hores del dia, l’ou no s’ha trencat, és senyal de bonaventura i que venen temps d’auguri; tal vegada una oportuna metàfora de la fertilitat i de la plenitud de la primavera, el moment de total esclat de la vida, perquè sens dubte l’ou, l’aigua i les flors són una gran font de regeneració. Definitivament, no es tracta d’altra cosa que d’evocar la importància del cicle vital, sobretot en referència al temps i al moviment incansablement continuat.
L’ou com balla, doncs, és una activitat coneguda des de mitjan segle XV i, lògicament, vinculada a la festivitat de Corpus; un festeig celebrat puntualment i any rere any a diverses poblacions catalanes. Val a dir, en aquest sentit, que en referència a la ciutat d’Igualada, aquest festeig es ve duent a terme des de fa més de quatre dècades a la Plaça de Pius XII, en tant que un event que va ser iniciativa de qui havia estat el forner del Carrer del Roser, el senyor Salla; una proposta, per cert, molt ben acollida per part de tot el veïnatge del Barri de la Font Vella, que és qui se’n fa càrrec de tota l’organització.
Òbviament, si se li vol trobar una motivació espiritual, la plasticitat d’aquesta seqüenciació pot fer pensar en la simbòlica elevació de la sagrada forma de l’eucaristia en els actes religiosos, i molt especialment en l’acte de l’eucaristia del Dia de Corpus Christi, que celebra l’encarnació de Jesús en pa i en vi.
Des d’una altra perspectiva, hi ha documents que vinculen l’origen d’aquest festeig amb l’herència de les cultures musulmanes, atesa la gran diversitat de jocs d’aigua de les fonts i sortidors dels jardins i patis interiors de finques i palaus; tota una alegoria també del moviment i de la vida.
Al capdavall, val a fer esment a què per excel·lència i, com no, per història i per tradició, són summament famoses i espectaculars les escenificacions de L’ou com balla del pati de la Catedral de Barcelona, del de la Casa de o del Museu Marès, entre d’altres.
Per últim, a tall informatiu, no es pot passar per alt que aquests dies l’Arxiu Comarcal de l’Anoia convida a visitar una exposició que rememora la transcendència d’aquest festeig a la ciutat d’Igualada.
