L’home que feia promeses

Eduard Creus.- Després de diversos anys convivint amb una malaltia neurològica que li esborrà la major part dels records personals i professionals, el passat diumenge 23 de març de 2014 la flama de la vida de l’expresident del govern espanyol, Adolfo Suárez, es va apagar definitivament. Qualificat de neofranquista per uns i de traïdor per d’altres, la seva figura serà per sempre més un referent i una peça clau en la transició de la dictadura cap a la democràcia. Per a qui havia jurat fidelitat als “principios del Movimiento” i n’havia sigut el seu secretari general, no va ser una tasca senzilla desmuntar les estructures franquistes, liquidar les “Cortes Españolas”, legalitzar el Partit Comunista i restaurar la Generalitat de Catalunya. Va saber, hàbilment, reunir als que com ell havien esdevingut “falangistes conversos” per un cantó, i als socialdemòcrates, lliberals i cristianodemòcrates, per l’altre. Aquest saber fer” li va valdre per part del llavors líder del PCE, Santiago Carrillo, l’apel·latiu “d‘anticomunista intel·ligent”. La seva expressió “puedo prometer y prometo” no només va esdevenir no un eslògan de campanya electoral, sinó també el leitmotive que el va acompanyar durant la major part de la seva carrera política. Per a molts de nosaltres, ell ha sigut el primer president del govern que va ser  elegit democràticament. Per treure al país del forat on havia  estat submergit durant els darrers 40 anys, calia mullar-se. Ell, definitivament, va fer-ho. Un dels esculls amb qui va topar durant el període preconstitucional van ser les altes esferes militars que, majoritàriament, estaven composades per comandaments que havien participat a la guerra civil i molt proclius al règim franquista. Tot i comptar amb la col·laboració d’un estratègic aliat, com era el cas del tinent-general Gutiérrez Mellado, no va aconseguir totalment ni calmar ni controlar a una part d’aquest estament, cosa que va quedar demostrada amb l’intent de cop d’estat del 23-F. A l’hora de comptabilitzar els detractors que té una determinada figura política, cal mirar no només de portes enfora sinó també de portes endins. En aquest aspecte, Adolfo Suárez no va ser una excepció. Molts dels que en un principi van militar a les files de l’UCD i del CDS, van abandonar-lo per unir-se a la formació que reunia als encara partidaris i afins a Franco, Alianza Popular. En el moment en què ha tingut lloc el traspàs de Suárez, han transcorregut 37 anys des d’aquelles primeres eleccions democràtiques. M’hagués agradat poder dir que tot aquella època d’abans  ja és definitivament història, però no és pas així com ho veig i com sento. Lluny de la ingenuïtat i del desconeixement,  propis de l’edat, que podia tenir en el moment en què van tenir lloc les primeres eleccions democràtiques, el que avui concebo des de la maduresa és que gairebé res o molt poc ha canviat. El govern central continua estan dins del corrent antidemocràtic, on no reconeixen el lliure dret dels pobles a expressar la seva voluntat. Els valors i les identitats de  nacions, com la menysprear i escanyar. Quan durant l’aniversari de l’assassinat del President Companys un diputat català demana al Congrés un minut de silenci, una altra veu s’ho passa obertament pel forro i respon amb un anticonstitucional “arriba España”.    Plataformes d’extrema dreta com la que s’aixopluga sota el sindicat “Manos Límpias”, acusen de sedició a lANC i interposen querelles contra la seva presidenta. Un altre tinent-coronel Tejero, fill del colpista, permet que en una caserna de la guàrdia civil que el seu pare i d’altres membres del cos celebrin l’aniversari del 23F i facin apologia de l’antic règim. L’única sanció que rep per part del ministre de l’interior és ésser cessat del seu càrrec actual, però el manté a dins de l’exèrcit. Drets i reivindicacions que s’havien  aconseguit són novament escapçats o, anul·lats. Som realment conscients del retrocés a què ens ha sotmès l’actual govern central del PP? Durant el funeral del Suárez, Mariano Rajoy va lloar la seva figura i va voler a mostrar al seu govern com els continuadors de la tasca que ell va engegar. Una altra mentida. Ell i els que l’acompanyen no són ni molt menys els hereus d’aquella empresa, més aviat els seguidors dels que el van abandonar per adherir-se als nostàlgics del dictador.