La pèssima gestió dels nostres recursos -naturals, que són pocs, i també els econòmics- per part de l’administració pública i sobretot de la privada han comportat que sorgeixi, darrerament amb molta força, l’anomenada “cultura del NO a tot”. Ho hem vist amb el polèmic Pla Director Urbanístic a la Conca d’Òdena, també amb la desproporcionada planificació de parcs eòlics i fotovoltaics al país -amb una forta implantació a l’Anoia- i últimament amb el projecte de la línia de Molt Alta Tensió (MAT) d’Aragó a França que pretén travessar barroerament la comarca.
Hi ha veus molt crítiques des del nostre territori que s’han fet sentir amb força, com es va veure fa uns dies a Sant Martí de Tous. Hi ha desconfiança, guanyada a pols pels qui sempre hi veuen primer el negoci i després el necessari servei públic, que és la raó de ser de tot plegat.
La “cultura del NO” no és perquè sí. Però, com tot, hi ha visions diferents. Llavors és quan, més que mai, sorgeix la necessitat del debat públic. I ens temem que anem molt tard amb aquest assumpte de l’energia. Aviat veurem de debò com el que fins ara eren només paraules, es converteixen en fets palpables en els rebuts que rebrem a les nostres cases. Molta gent patirà, per més accions que arribin des dels governs.
Manca debat. Anem lleugers de veus contràries, però en manquen d’altres que configurin propostes creïbles, i que no siguin els de sempre, amagats darrere de sigles polítiques o d’interessos empresarials. Perquè tothom, en el fons, és conscient que cal fer alguna cosa, i ràpid. I que hi haurà a qui no li agradi.
Cal posar fil a l’agulla amb les energies renovables, en la lluita contra el canvi climàtic, que ens ha permès gaudir -almenys fins avui- d’un estiu llarguíssim. Però l’hivern serà cru. I no ens podem permetre ni ser immòbils, ni mirar sempre cap a un altre costat quan tenim problemes.
