Mostra Igualada, la fira de teatre infantil i juvenil que fa 34 anys que es fa a la capital de l’Anoia, recupera aquest any tota la força que tenia abans de la pandèmia. De fet, no és ben bé així. Tornen els programadors, l’important nombre de voluntaris- claus de l’èxit del projecte- i esperem que el públic també respongui com sempre ha fet, però hi ha menys grups participants, i una important retallada de pressupost procedent de les administracions. Alguns partits polítics han denunciat que l’Ajuntament ha deixat d’invertir en aquest certamen uns trenta mil euros.
Més enllà del que les formacions polítiques diguin -estem a dos mesos d’unes eleccions municipals- és cert que existeix una preocupació latent entre els organitzadors i el propi sector, que hauria d’obligar a una seriosa reflexió per part d’Ajuntament i Generalitat, que són els responsables de la Mostra.
En moltes ocasions hem sentit a dir a representants de l’administració pública i a la societat civil en general que la Mostra és patrimoni d’Igualada, talment com ho són avui dia els Tres Tombs, l’European Balloon Festival o la Festa de Reis. S’ha guanyat a pols una reserva fixa en el calendari anual de la ciutat, no només per als igualadins, sinó per al sector cultural del país, i especialment per a les companyies de teatre, que a més aquest any disposen de més reconeixement en la dotació econòmica que s’emporten per actuar a la ciutat. El que és Tàrrega per al teatre “de grans”, és Igualada per al “de petits”.
El problema, però, sempre és el mateix: ens ho hem de creure. Hi ha ciutats que esperen amb ànsia una petita ensopegada d’Igualada per prendre’ns la Mostra. Ja s’ha intentat, en alguna ocasió va anar de ben poc que es perdia per sempre. No ens ho podem permetre, perquè seria un error imperdonable en una ciutat que presumeix de ser “la que mai para”. Creure més en la Mostra és creure més en l’espectacle com a font de coneixement, en la llengua i en la preservació de la cultura catalana.
