Un desig majoritari va portar la democràcia. Quaranta anys després està ofegada en la corrupció. El bipartidisme -alternant-se el poder- ha creat estructures permanents, fonamentades en un clientelisme fatxenda, que s’escapen de tot control. Ens han volgut convèncer que vàrem construir el millor edifici constitucional dels darrers dos-cents anys. Però estem lluny del que ha de ser. Ambdós partits han cercat contínuament el repartiment del poder i a conservar les fonts que nodrien les seves butxaques i les dels seus dirigents. Per tant un únic sistema amb el control total. I tots sabem que el poder corromp. Però el poder absolut, corromp absolutament. La Transició, tan aplaudida perquè ha evitat nous enfrontaments violents, s’ha acabat convertint en la justificació de formes i maneres dels que utilitzen la llei en benefici propi. Els diners que tan costen de guanyar als contribuents, se’n van per la claveguera, amb inversions forassenyades i comissions escandaloses.
Ara els dos partits polítics majoritaris diuen que el problema que hi ha a Catalunya és una tonteria sense importància, fruit de quatre eixelebrats i d’una llarga etapa de tolerància. Presumeixen de tenir-ho tot perfectament controlat. Coincideixen en el discurs i així reforcen l’aparença de legalitat. I aquesta unitat escenificada ha convertit el ‘cas català’ en un element que obliga a formar govern davant el desafiament independentista.
Segurament no tothom entén la democràcia de la mateixa manera. A Espanya el poble no té el poder. El tenen els que diuen ser els seus representants. Els mateixos de sempre, que volen seguir manant.
