Les inseguretats personals i una oculta poca fe en la condició humana provoquen tant en directius com en treballadors el desig i la implantació d’estructures verticals a l’empresa. Els primers creuen que així ho tenen tot més controlat, i posen el nas a tot arreu, per opinar sobre allò que dominen i també sobre aspectes per als quals no tenen ni les idees ni la formació necessàries; els segons dormen més tranquils si tenen sempre algú, per dalt o per baix, a qui passar la pilota, especialment quan aquesta pesa massa o resulta incòmoda.
Una vegada més, aquesta tendència que tenim a no voler-nos moure de la nostra zona de confort acaba provocant ineficiència en les organitzacions. Alguns diuen que les estructures verticals són molt més segures, cosa que no és ben bé veritat. Les estructures verticals impedeixen el creixement de les empreses, la seva adaptació a nous escenaris i acaben limitant la seva capacitat productiva i, consegüentment, afectant els seus resultats.
El coneixement actual i la tecnologia de què disposem faciliten com mai, si fem les coses ben fetes, el treball a l’empresa que pretengui estructurar-se més horitzontalment, amb equips de treball amb un alt marge d’independència, que actuïn com a nodes d’una xarxa de coneixement. Perquè, al cap i a la fi, una empresa és coneixement canalitzat a la producció de bens i serveis.
David Cos, President d’Escola Sant Gervasi, SCCL. President de Grup CLADE.