La Torre de Babel

És ben corrent sentir que la gent ha de parlar per entendre’s. Es diu com a tòtem quan no es vol entrar en el fons de les coses. Com per exemple com a “solució” del dit “problema català”. Però cal seguir el raonament. Una primera pista és l’ús del verb parlar en lloc del ben nostrat enraonar, que duu incorporada la paraula raonar. Parlar es expressar uns sentiments i opinions. Aquella “doxa” que els grecs utilitzaven per parlar d’opinions sense raonaments. I una altra, la paraula enraonar que és expressar el fruit d’un raonament, que  pressuposa escoltar les raons de l’altre. Ja és molt difícil tot i raonant expressar el que realment la nostra ment vol manifestar i ben sovint, amb la millor de les intencions, el que surt de la nostra boca ja no és del tot fidel al que realment voldríem donar a entendre. El procés continua quan l’altre escolta. Parar atenció al que ens diuen amb gran voluntat de comprendre abandonant tot prejudici per a facilitar la no contaminació en el camí entre l’orella i la ment. Tot això evidentment pressuposant l’interès per comunicar-nos. I quan la intenció és espúria, ja  no podem ni parlar de diàleg. Molts  investigadors veuen en aquest procés el veritable sentit del mite de la Torre de Babel. Seria una visió més científica al missatge més “pueril”, dels diferents idiomes que empraven els seus constructors. Com en tots els mites, segurament hi ha al darrere una lliçó esotèrica clara, només per qui així ho sàpiga desvelar. Però més enllà del procés de comprensió, s’ha anat donant per entès coses ben contradictòries. Agafem un exemple ben senzill: Diem “en Joan ha sortit de casa”, i per tant clarament volem expressar que en Joan ja no hi és a casa. Però al mateix temps diem “el sol ha sortit” i volem dir que el sol ja està entre nosaltres i no que el sol ja no hi és. I tot expressat amb el mateix verb (sortir) i amb la mateixa construcció gramatical. El mateix al capvespre, quan  diem que el sol es pon. La mateixa paraula es fa servir per descriure quan la gallina ens pon un ou!, i en canvi el sol ens deixa d’aportar la llum i escalfor. Quan algú que ens deu diners, des de fa temps, els hi anem a reclamar i contesta “no patiu, us pagaré tan aviat com pugui”, en la mateixa frase, les dues paraules “aviat” i “pugui” són quasi un oxímoron, si tenim en compte que si no paga és perquè no pot, o no vol. La nostra ment segons els seu estat es quedarà amb “aviat”, o amb “el  ves a saber si cobraré”. El que ens “apropa a la realitat” que entenem no és altre que el nostre estat d’ànim i no la frase expressada.Així, si parem atenció al que estem dient o escoltant, descobrirem tota una nova riquesa de matisos que ens durà a qüestionar-nos que és el que realment esta passant. La importància d’escoltar o de enraonar amb tota la atenció, és ben palesa en moltes cultures antigues. Així veiem que l’estàtua de Buda es presenta amb unes orelles ben grosses. També existeix en les antigues cultures ameríndies els dits “orejones” molt significatives en l’imperi Incaic, que feien grosses les orelles per demostrar la seva jerarquia que es representava en la facultat “d’escoltar”. També observem les orelles dels moais a l’illa de Pasqua. En la nostra Bíblia a Mateu 15:11 es diu “no és el que entra per la teva boca el que et perdrà, sinó el que surt per ella”. I quants cops és emprada en els evangelis, siguin canònics o apòcrifs, la frase “qui vulgui escoltar que escolti” ? És important doncs, parar tota la atenció al que diem, com ho diem, i a aprendre a escoltar, per entendre’ns millor. No s’ha de donar res per descomptat. I si cal preguntar que “ens defineixen bé” el que volen dir-nos. Parlar no és enraonar i sentir no és escoltar. Jaume Descarrega