La nuŀlitat de la clàusula de despeses de les hipoteques concertades per consumidors arrenca d’una important sentència del Tribunal Suprem del desembre de 2015.
No obstant això, en un començament, empreses d’advocacia que s’anuncien a televisió, donaven a entendre als afectats que podien reclamar totes les despeses, inclosa la partida de l’impost, que era la més gran de totes, el que suposava un import mitjà al voltant dels tres mil euros.
Val a dir que, quant a aquesta partida, el Tribunal Suprem, Sala civil, ràpidament es va desdir del que alegrement havia afirmat a la seva sentència, passant-se a aplicar la doctrina establerta per la sala del Contenciós- administratiu, que des de feia molt temps havia declarat que aquest impost corresponia al prestatari, és a dir, al consumidor.
«El meu consell als afectats és que busquin les seves factures i facin, en primer lloc, una reclamació per escrit al seu banc.»
Donada la disparitat de criteris als diferents tribunals en relació a quines despeses es podien reclamar, no és fins al 2019 (fins i tot el 2021) que el Tribunal Suprem aclareix definitivament quines partides corresponia pagar al banc, a saber: 50% del notari i 100% de les despeses de Registre, Taxació i Gestoria, el que deixa una mitjana de despeses del voltant de 1.000-1.200 i per hipoteca.
No obstant això, a partir de 2018, especialment a la província de Barcelona, un altre problema es va afegir als soferts consumidors que reclamaven la restitució de les despeses de les seves hipoteques: La secció especialitzada de l’Audiència Provincial, l’única que coneixia dels recursos enfront a les sentències dictades pels Jutges del Mercantil, va començar a aplicar un termini de prescripció de deu anys a comptar des de la data de pagament de les factures, deixant sense possibilitats de reclamar a tots aquells amb hipoteques de més de deu anys que no haguessin requerit dins de termini a les entitats bancàries.
Per sort tenim Europa, i el passat dijous 25 de gener, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va dictar una sentència que desautoritza tant la postura mantinguda per l’Audiència de Barcelona com la del Tribunal Suprem, que començava a comptar la prescripció des de la seva sentència de 2019. El que diu el TJUE és que fins que no es pugui provar que el consumidor té un coneixement cabal de la seva possibilitat de reclamar i del seu abast, el termini de prescripció no pot començar per ell, i en aquest sentit desplaça l’obligació d’informar cap a les entitats de crèdit, que a partir d’ara hauran d’adoptar un paper més actiu si volen limitar les possibilitats dels seus clients.
El meu consell als afectats és que busquin les seves factures i facin, en primer lloc, una reclamació per escrit al seu banc. Arran de la sentència del TJUE cal esperar que les entitats bancàries s’ho pensin dues vegades abans de denegar aquestes reclamacions, com fins ara feien algunes de forma generalitzada. En cas que la resposta sigui negativa però, el consumidor no tindrà més remei que acudir a un advocat especialitzat per tal de tramitar la seva reclamació judicial.
