Als nostres dies, aquesta capital de la Regione Ligure (antiga població dels lígurs) és una urbs ubicada en una avantatjada situació que abraça tot el Golfo di Genova, amb una amplària de trenta quilòmetres que va des de Voltri fins a Nervi, límits en què es veuen ben fragmentades les dues franges costaneres que s’emmirallen sobre una resplendent Mediterrània, altrament el Mar Ligure. Així s’imposen amb grandiositat, d’una banda, la popular Riviera di Ponente, que arriba fins a Ventimiglia; i, de l’altra, la no menys famosa Riviera di Levante, que arriba fins a la bellíssima població de La Spezia.
Gènova, a propòsit de ser la seu d’un històric i notabilíssim arquebisbat, ha perpetuat una aclamada Ciutat Universitària; tanmateix, allò que li atorga un major reconeixement és la seva condició portuària; és a dir, actualment Gènova és el port de més navegació comercial i de més reclams turístics de tota Itàlia, emparentat amb els ports de Marsella i de Barcelona. En aquest sentit, et resultarà suggeridora la visita del Porto Vecchio, amb testimonials petjades arquitectòniques de l’Edat Mitjana; i, de passada, en aquest enclavament, no pots defugir la vista del seu imponent far, La Lanterna, del 1543, aixecat en el moment de l’esplendor navilier italià.
Si més no, aquesta ciutat d’origen romà, objecte i víctima de disputes de diferents mandataris de ciutats veïnes, va veure el seu període d’apogeu sota el mandat de l’almirall i home d’Estat Andrea Doria, al segle XVI; per a tornar a debilitar-se, posteriorment, arran de les ocupacions respectives de França i Àustria. Tanmateix va ser al decurs dels anys del Risorgimento, amb La aliança secreta dels populars “Carbonari”, conduïts pels revolucionaris Masini i Garibaldi, quan Gènova, atesa la seva excepcional situació, va passar a ser cabdal per a la història de la nova Itàlia.
Un passeig per la ciutat, introduint-t’hi des de la zona portuària, et suggereix inequívocament visitar la majestuosa Cattedrale di San Lorenzo, del segle XIII, un edifici entre el romànic i el gòtic, que et mostra una preciosa alternança de blanc i gris a la seva massissa façana. Per damunt d’una colossal escalinata s’obren tres espaioses naus que et convoquen a admirar tant la seva extraordinària cúpula de creuer com les seves meravelloses pintures al fresc de grans artistes, a més de les fabuloses escultures de Sansovino, a la capella de San Giovanni Battista.
Des d’aquest temple, tot és una invitació a fer-te teva la ruta dels diferents palaus, una atresorada herència de l’època de la Genova Aurea. Així, reclamen una contemplació atenta els que es troben a la Via Garibaldi de camí cap a La Piazza de la Meridiana, el Palazzo Doria, o Palazzo Municipale, amb la seva magnífica façana del segle XVIII, unes certificades pintures de Tavarone i Gandolfi als salons interiors i la seva sorprenent i esvelta xemeneia. També, el Palazzo Bianco, del segle XVI, i ampliat posteriorment, és una joia imperdible del barroc genovès; que alberga una gran col·lecció pictòrica de les Escoles Genovesa i Ligura, i algunes obres de la pintura espanyola i de la flamenca. Alhora, el Palazzo Spinola, del segle XVI, és un altre tresor en totes les seves dependències, també amb pintures de grans com Calvi i Tavorane. Altres orientacions t’encaminen envers la descoberta del Palazzo dell’Universita, del segle XVI, que encara llueix una aula magna i una biblioteca impressionants. I com no, la seu residencial dels Dogos, del segle XVII, coneguda com el Palazzo Ducale, un edifici elegant i distingit amb uns patis interiors d’un refinat i anticipat segell romàntic.
Sumades a aquestes grans arquitectures, i enmig de l’espai públic ciutadà, segur que trepitges aquestes populars i bullicioses places, també plenes d’edificis històrics com: La Piazza Dante, La Piazza Ferrari amb el seu Teatro Comunale dell’Opera i la Piazza de San Matteo, amb la memorable finca renaixentista d’Andrea Doria.
Ara bé, als afores de la ciutat, un indret de visita obligada, independentment dels valors espirituals de cadascú, és el Cimitero Monumentale di Staglieno, gairebé miraculosament assentat sobre les terrasses que s’enfilen cap al Valle Bisogna. Es tracta d’un dels cementiris més grans i famosos de tota Europa, que va ser construït, el 1851, per Carlo Barabino i Giovanni Resasco, conformant un majúscul rectangle amb una cruïlla de camins que et passegen per unes al·lucinants construccions, carregades d’un dramàtic romanticisme, que són la darrera morada de multitud de genovesos (il·lustres o no).
