Atès que la setmana passada, es va dur a terme, a la Biblioteca Central d’Igualada, l’acte de presentació del llibre-poemari infantil “Jo que sóc xic, en vers t’ho dic”, de l’autora igualadina Ita Molins; un esdeveniment al qual –jo- personalment estava convidada a participar-hi i per raons de salut vaig haver d’excusar la meva presència. Ara, amb aquest escrit, i sumant-me a les companyes assistents a la presentació, la ponent Claudia J. Torres en qualitat d’il·lustradora de l’obra, i la Núria Freixa, redactora de l’epíleg; en la meva condició de prologuista em sento del tot compromesa a fer una comunicació pública sobre l’abast i el capital interès d’aquesta obra.
Vagi per davant -i en això em reitero- que més enllà de ser un motiu de satisfacció haver escrit el pròleg d’aquest llibre, sobretot m’agradaria ajustar les meves paraules a transmetre amb encert tot el que aquest magnífic llibre de contes es proposa. Així, doncs, ens trobem davant d’una obra de la qual l’autora, Ita Molins, ja ha participat com a coautora en altres publicacions, al seu torn que ha estat mereixedora d’alguns premis literaris a Casa Nostra. Però és especialment la seva trajectòria professional, com a mestra d’Educació Infantil i Primària, el fet que més ha contribuït, al costat de la seva maternitat, a què precisament aquesta obra adreçada a la infantesa abracés un ampli ventall d’edats. I, per a aquest fita pren com a punt de partida un concepte molt global de la vida en família bo i posant en valor tot allò que més atrau i més feliços fa als infants. Afloren, en conseqüència els sentiments referits tant als membres més directes del nucli familiar, com als animals que els acompanyen, i per què no a l’entorn natural que els és més proper. Situacions i vivències estretament lligades a la infància, que endemés de transmetre sentiments vius també exalten emocions.
Redactat en lletra lligada, un recurs gràfic que permet aprofitar l’espai textual per a una harmoniosa convivència amb unes suggeridores il·lustracions, fan que tinguem a les nostres mans un llibre molt especial, on tots els relats, expressats des de la veu indistinta d’un nen o un nena, parlen de les diferents seqüències del dia a dia de les criatures, és a dir, aquells successos quotidians que van des de les seves rutines fins a l’experiència viscuda en algunes dates senyalades; capítols de vida on s’entreveuen totes les manifestacions de l’amor.
És cert que aquest tipus de literatura infantil i juvenil escrita en poesia no sol ser molt abundant, amb la qual cosa és d’agrair l’oportunitat que l’editorial Neopàtria concedeix a aquest llenguatge poètic. Tanmateix, no cal dir, per la seva part, la tasca duta a terme per la il·lustradora del llibre, Clàudia J. Torres, uns dibuixos i uns delicats colors que realment representen i amplien el contingut de la lectura, a tothora deixant anar un munt de possibles interpretacions no copsades d’un cop d’ull. Àdhuc, tot el contingut té un brodat epíleg de la mà de la Núria Freixa, mestra i escriptora de llibres de poesia infantil, a l’hora de subratllar -en aquest apartat final- la importància de poder comptar amb un llibre que permet arribar a moltes edats; en una etapa en què la poesia té escassa presència a les aules.
En definitiva, una obra tractada amb amor; una immensa manifestació d’afecte i tendresa dels que se’n serveix l’autora per a comunicar la felicitat i l’alegria d’una mainada abocada a un caminar que es mou entre la capacitat innata per a descobrir i deixar-se enlluernar amb la màgia i la fantasia del món que l’envolta. I al cap i a la fi, una obra que possiblement perdurarà i fins i tot arribi a formar part de la història dels llibres que els infants llegeixin en el futur.
