Ja torno a patir – Josep M. Ribaudí

Tan bé que anàvem i ja torno a patir per aquesta jovencella que atén al nom d’Alícia i que tant admiro, tot i pensar diferent. Segons m’ha explicat un conegut del PP, resulta que la minoria cridanera -aquests desarrapats de les samarretes grogues, que per cert ho troba de molt poc glamour això d’anar tots iguals- es va concentrar diumenge passat al matí a la Plaça de Catalunya, i segons aquesta persona això és tenir molta barra, això és copiar. Doncs apa, tots cap allà com anyells, de qualsevol manera, en ramat, fins i tot en moto alguns hi van anar, no com les persones de criteri que el passat dia 12 hi van acudir en taxi, ordenadament, deixant espai entre uns i altres, que ara tocar-se fa com una cosa, que encara fa molta calor, i les persones per molt que siguin de classe alta i instruïdes, transpiren. I quan aquest senyor m’explica tot això jo pateixo per aquesta minyona defensora de la majoria silenciosa, la que ha de ser, com diu ell; educada, sense fer escarafalls; vaja, la que importa, la que va omplir la plaça de Catalunya a vessar amb 14.800 persones, recalca, persones, no com aquests despenjats que ni van col·locar 150.000, allà, tots amuntegats; quina vergonya! I per acabar-ho d’espatllar, tots cridaven i cantaven els segadors, que per cert és un himne ben galdós que “namés” se’l saben quatre gats i tothom el canta diferent; no és com l’himne espanyol que aquest sí que dona gust de cantar perquè “namés” has de dir “ta-ta, ta-ta, ta-ta-ta-ta-ta-ta…” i així, fent-me aquest relat, aquet home em neguiteja. Oh, i molts no en van tenir prou —continua el meu conegut— que encara els va quedar flegma per anar a fer una paella a la Barceloneta en contes de pujar a Pedralbes a un restaurant fi. Ca! tots cap el carrer Maquinista, o Ginebra. Si no volien anar a la part alta de la ciutat, haurien pogut anar al eixample a menjar-se una Parellada —aquella que porta llagosta en contes de coses senzilles— al restaurant La Camarga que la fan de conya i les taules estan decorades amb molt de gust, amb uns centres de flors naturals que… però és inútil, d’allà on no n’hi ha no en pot rajar, i això treu de polleguera a la noia aquesta tan entregada i a mi, com dic, em fa patir, i això ho vull tallar; amb aquesta coneixença no hi penso parlar més. Jo sóc independentista, però molt sensible per certes coses i aquesta noia, repeteixo, m’angunieja perquè penso que, pobreta, s’ho deu estar passant malament, i si no la veiem plorar a crits és perquè forma part de la majoria silenciosa, aquest que són munió, però no fan estrèpit. Però ara el problema el tinc a casa. M’han dit que d’aquest tema ja n’estan farts, i que si el torno a treure o escriure’n una ratlla més, em farà el dinar ma tia, o que me’n vagi a cal Ramonet de la Barceloneta. Josep M. Ribaudí