Fermament compromesa en la labor de donar veu periodística de l’excepcional exposició, “En fa 60 dels 60”, presentada recentment a la Sala d’Exposicions de La Teneria, i organitzada per l’Arxiu Comarcal de l’Anoia, sota la direcció de Marta Vives, comptant amb el suport de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Igualada i el Consell Comarcal de l’Anoia, i comissariada per Roger Velázquez a partir d’una competent recerca històrica de Josep M. Costa, Xospi; m’anticipo a puntualitzar que se m’ha fet francament difícil -en tan sols dues pàgines- d’encertar en la redacció d’una succinta ressenya capaç d’il·lustrar la rellevància del què ha significat aquesta mostra, una memorable revisió de la nostra història: La història dels músics de l’Anoia dels anys 60.
Quant a l’exposició, a hores d’ara, és del tot admirable que, des del primer moment fins al dia de la seva cloenda, s’acomplissin totes les expectatives d’èxit, en el sentit de donar a conèixer i retre un sentit homenatge al protagonisme i abast musical de tots els conjunts de la dècada dels 60; tot contribuint -des d’un acte de donació a l’Arxiu Comarcal de l’Anoia- a fer públiques i extensives unes testimonials fonts documentades (una col·lecció fotogràfica i els textos descriptius que l’acompanyen) que se sumen a ser memòria històrica d’un important episodi de la nostra ciutat i comarca.
Des d’aquesta perspectiva, i més o menys fil per randa, aquesta temàtica, que ve marcada per una detallada gràfica del temps, ens posiciona, de primer, en el context de les grisors dels llargs anys de la Dictadura; unes grisors -però- que es van anar desdibuixant des del moment en què, com si d’una explosió es tractés, i de manera sorprenent, una joventut amb ganes de viure, de fer realitat els seus valors i anhels de llibertat, i sobretot de sentir l’enfervoriment musical que els arribava de la televisió, de la radio i dels primers LPs, i també de l’avenç del turisme, va emergir com a gran protagonista d’una important esfera de la vida social, transportant-se per una quimèrica metamorfosi dels valors estètics i ètics del seu dia a dia, impulsant un esdeveniment summament extraordinari: l’esclat dels primers conjunts musicals.
Això és, tot just encetar la dècada dels seixanta, van ser precisament el ritmes del Twist els que van embadalir el jovent. I concretament, els joves més delerosos de música en gaudien amb plenitud, bategant amb el so de les guitarres elèctriques a la màquina de discos de Cal Farré, de la Rambla igualadina. Tanmateix, a l’any 1962, la irrupció dels Beatles va ser com un impactant volcà musical, especialment amb el seu Love me do.
El jovent de l’època tenia com a punt de trobada, l’antic bar Canaletes, de la Rambla; feia el vermut al Club Natació i concorria als balls del Velòdrom i de la Piscina Blava de Capellades; emperò, si els era possible, organitzava uns sonats “guateques”. Tot plegat, els temps van canviar increïblement: De la nit a l’endemà s’inaugurava l’època “ie-ié”, representativa d’una joventut que va voler mostrar la seves pròpies actituds i maneres d’identificar-se, personificant segells tan icònics com les minifaldilles, els pantalons amples i els cabells llargs. Efectivament, al decurs d’aquesta dècada, els conjunts musicals van ser les figures més representatives de tot aquest moviment; i, al seu voltant, el jovent ja podien ballar sols, vestir-se a la seva manera, i sobretot sentir les ressonants vibracions que eren l’eco del moviment hippy americà.
Al Saló Rosa, de l’antic Canaletes, van acollir unes primeres matinals musicals amb els conjunts de l’Anoia; simultàniament també ho feien La Cantina, de Piera; La Lliga, de Capellades i La Brillante de Castellolí, entre altres. Això no obstant, el Festival de la Fàbrica Escorpión i el Festival de Música Moderna de la Fira de Setembre esdevindrien puntuals convocatòries per a aquests conjunts; de la mateixa manera que els Jardines Trébol, de l’antic Centro Nacional, van passar a ser uns esplèndids escenaris musicals.
Més endavant, a finals de la dècada, si bé el servei militar obligatori, la “mili”, va desencadenar la fractura d’alguns conjunts; l’aparició d’un nou espai musical com les discoteques, alimentant el gènere de la “música disco”, va donar pas a un altre concepte de l’univers musical; el que inauguraria una nova dècada que, de fet, va ser receptora d’aquella revolució musical experimentada, als seixanta, a Casa Nostra i a tot el món.
El fons històric
Les següents denominacions dels grups musicals segueixen la pauta dels plafons exhibits a la pròpia exposició; des de la perspectiva d’enumerar ordenadament i per la seva transcendència cada una de les formacions musicals d’aquella època prodigiosa; si bé, en aquest espai és impossible de fer esment a tots els seus incomparables protagonistes; un contingut extensíssim que ocuparà imminentment un document en pdf.
- Els començaments: Duo Triber.
- El primer conjunt: Els Tigres i Els JER’s.
- La fusió entre 2 mons: Los Duendes i The Birds Blacks.
- L’escena de Capellades: Visacos i Los Chalecos.
- El conjunt més reconegut: Els Corbs.
- Les matinals del Rosa: Thunderbolts i Los Maus.
- L’arribada dels més joves: Los Átomos, Los Átomos Locos, i Los Sioux.
- Del Saló Rex a Vilanova del Camí: Los Feroces, Los Signos i Tinieblas.
- El conjunt més perseverant: Los Rangers.
- Els més joves ja n’havien après: Los Muchachos i Crema.
- El conjunt del Toni Fàbregas: Tony y los Enigmas i Tony Enigmas Show.
- El darrers grups de la dècada i els de Carme: Producción Monzo i Zumos.
I, un perquè de tot plegat troba el punt de partida arran del retorn a Igualada, a l’any 2012, després de quatre dècades fora, de Josep M. Costa, Xospi; moment en què va experimentar la necessitat de retrobar-se amb vells amics amb els quals havia compartit l’explosió musical dels anys de la seva joventut; una trobada inaudita en què -de retruc- li va permetre l’accés a una copiosa col·lecció de fotografies i -com no- a reviure i intercanviar infinits records. Una casuística, al cap i a la fi, que l’empenyeria envers la recopilació de tota la informació possible sobre els conjunts de la dècada del seixanta, tot resolent escriure, a La Veu de l’ Anoia, Els 60 a l’Anoia – Els conjunts: Cròniques des de dins.
Amb un dilatat coneixement del tema, va procedir a l’organització de les populars “Trobades 60 – 70”, al local del Barri de Xauxa, unes convocatòries que, al 2019, 2022, 2023 i 2024, han anat atorgant el vertader protagonisme a totes i tots els joves dels 60 i 70; uns reeixits emplaçaments dinamitzades per tot un equip de treball que l’hem acompanyat en el seu comandament. I, justament, va ser el 2024, quan la seva anhelant proposta de reunir tots els músics d’aquells temps, i alguns de l’escena actual, per a interpretar una cançó conjuntament, va ser tot un esdeveniment, en el sí d’un fantàstic Festival celebrat a l’espai cultural de Can Papasseit, de Vilanova del Camí. Finalment, atès que una porta n’obre una altra, l’ocasió per a fer realitat aquesta darrera exposició, de seguida, va ser un fet
