Com tantes altres paraules i expressions, és un terme que prové del llenguatge periodístic i, també com en tantíssims altres casos, seria una llàstima que penetrés en la parla popular.
Pel que fa a l’origen, no presenta cap mena de problema: deriva de gol, de l’anglès goal, ‘meta’ (fa tendresa pensar que un segle enrere encara ho escrivíem així, goal) i es verbalitza mitjançant el sufix d’acció -ejar, un dels més productius del diccionari. No, el problema d’aquesta creació lèxica és tant de natura semàntica com de registre.
Començarem pel significat. El periodisme necessitava un verb per descriure el fet de ‘guanyar un partit per un nombre considerable de gols’, cosa sempre ambigua perquè naturalment és una consideració subjectiva. El GDLC posa un exemple ben significatiu: El nostre equip ha golejat el contrari: li ha fet sis gols, mentre que els mitjans troben que els tres de diumenge que el Barça li va clavar al Madrid ja són una golejada (i de fet el Diccionari de futbol de Rudolf Ortega, de 62, també ho deixa en aquesta xifra). A aquestes altures ja sabem que els mitjans necessiten clics per sobreviure, i per això cada dia hi proliferen termes més cridaners, que despertin l’interès d’una audiència desbordada per l’oferta.
I seguim pel registre. Tradicionalment, el llenguatge de les disciplines esportives va associat a un nivell de formalitat baix, perquè la rivalitat i la competitivitat exalten els estats d’ànim i afavoreixen l’expressió espontània; quan un equip de futbol, o de l’esport que sigui, guanya el rival per molta diferència diem que “li ha clavat/fotut una pallissa” (locució curiosament no aplegada a l’esmentat diccionari especialitzat), o una altra de molt bonica, “una pana”, reducció de panadera (que, per cert, el GDLC diu que procedeix del castellà, però, en canvi, el DRAE no recull). Evidentment, es tracta de formes que els mitjans de comunicació, especialment els d’abast general, no es poden permetre, tot i que la frontera no és mai del tot clara; el verb apallissar, per exemple, sí que el veiem sovint en titulars. Ara bé, no em puc imaginar cap sagal de dotze anys explicant als pares, en tornant del partit, que “els hem golejat a tope”.
Afortunadament, doncs, ara com ara el verb no ha penetrat en la parla (tot i que el substantiu golejada sí, o com a mínim una mica), però ateses les dinàmiques actuals és un risc gens negligible. I he dit que seria una llàstima perquè, en matèria d’expressivitat i recursos lèxics, és la col·loquialitat la qui li fot panadera a l’estàndard.
