Tinc 35 anys. La meva parella i jo estem esperant una filla al mes de setembre.
Soc tècnic superior en activistats fisicorecreatives, i vaig estudiar un any de magisteri en educació física. Soc amant dels animals, la natura i l’esport. Vaig decidir endinsar-me en el món de la restauració l’any 2007 quan el negoci anava molt malament.
Quant fa que et dediques al món de la restauració?
El restaurant té 39 anys, jo 35… Sempre hi he estat vinculat, ja que els pares ens feien treballar/ajudar al negoci familiar durant les vacances, i a estones que no teníem escola, però a temps complert fa 12 anys.
La vostra especialitat són els “asados”. Com és?
Doncs, quan vaig decidir endinsar-me al restaurant, l’any 2007, les coses anaven molt malament i buscàvem diferents alternatives per poder donar la volta i revertir la situació. Vam començar amb la carn a la brasa al 2007, però les coses no arrencaven, així que vam decidir, l’any 2010, posar un forn de llenya i convertir el Mesón el Abuelo en asador. Estàvem en un moment molt dur, els meus pares amb 54 i 50 anys ho havien perdut tot, els estalvis de tota la vida… Vam arribar a hipotecar casa seva… va ser una situació molt dura. Jo en aquell moment, per circumstàncies personals, viatjava molt a Castella i Lleó. Em trobava molts catalans -soc de les persones que quan surt de Catalunya i troba gent parlant en català, de seguida hi connecto, és la sensació de com si em trobés en un oasis al desert…- sempre amb la curiositat de saber què feien per allí. La resposta sempre era la mateixa, he vingut a menjar lechazo i cochinillo. Per tant vaig pensar, si la gent fa 1300 km per menjar, per què no faran 120km des de Barcelona o Lleida i, per suposat, els de la comarca? Va anar així.
Per què el restaurant es diu “El mesón del abuelo”? El nom ve per un tema generacional?
El meu pare treballava al restaurant l’Escala de Barcelona, fins que es va cremar i tots els treballadors van anar a l’atur. Va coincidir que el meu oncle, amb 21 anys va morir (càncer.) On ara hi ha el restaurant, hi havia un projecte per a fer un taller mecànic per ell. Al morir, els avis no sabien què fer-hi… que si una fruiteria, peixateria.. i el meu pare va dir que ell sempre havia treballat en un restaurant i així va esdevenir-se. El nom doncs el va posar el meu pare, va pensar que un meson és casolà, rústic, autèntic… d’avi tothom en té o n’ha tingut i qui no té records d’ell? Mesón el abuelo és un nom que tots podrien recordar amb facilitat i bon gust de boca.
Tinc entès que us ve molt turisme asiàtic. Com és? Dóna’m xifres…
Bé, com et deia abans, el restaurant anava molt malament. Vam passar de fer 100 menús diaris el 2006 a 25 el 2007 amb la crisi. El 2008, em va telefonar una agència preguntant-nos si estaríem interessats en fer grups. Nosaltres de seguida els vam dir que sí. Frisàvem per a treballar. Aquell mes vam fer 3 grups, i el mes següent 2, i van desaparèixer. Vam pensar que ja s’havia acabat. A l’agost, ens va telefonar un veí que li havien enviat un fax que l’endemà hi havia un grup. El restaurant estava tancat per vacances, els meus pares a Cuenca de vacances i jo també era a fora… Recordo que vaig confirmar el grup, i corrent vam anar cap a Igualada. Vam fer les compres, engegar neveres, netejar, i rebre el grup, després d’això van venir 3 o 4 grups més i van tornar a desaparèixer… L’any 2009 – 2010 van venir uns 10 grups en tot l’any, i el 2013 ja uns 20. Vam estar pensant com fer reclam per portar grups de gent… Vam fer molts viatges a Montserrat, vam parlar amb xofers, viatges a Madrid a picar portes demanant feina, trucades, mails. Alguns devien pensar que era un pesat, però volia treballar! Fins que 2013 em va trucar una agència gran i va començar a portar grups. Has de pensar i creure que vam acabar el 2013 amb 170 grups, el 2014 amb 500 grups, el 2015, 1200 grups, el 2016 uns 1800, el 2017 uns 2700 i al 2018 uns 2400 grups! Com diu la dita: Quien la sigue… la consigue…
Aquest últims anys estem parlant de 50.000 a 60.000 clients d’origen asiàtic?
Al 2015 vam decidir ampliar el restaurant amb una aposta per no perdre’ls, perquè no podíem abastir la demanda amb l’espai que teníem. Amb l’ajuda d’un familiar vàrem poder tirar endavant la compra. La família és molt important. Igualada és una ciutat plena d’empreses familiars. Ens agrada treballar i ens ho sentim propi.
Un cop venen aquests turistes i dinen o sopen, quines recomanacions els doneu per fer en el cas que vulguin aprofitar el dia per Igualada?
Doncs la veritat, els turistes que venen només estan de passada. Venen amb el temps just. Aquí només fan parada d’avituallament, que li dic jo. Ara, també és veritat, que des de fa 2 anys, hem aconseguit portar grups a l’Hotel Amèrica per dormir, i d’alguna manera agrair a l’Ajuntament d’Igualada per rebre grups de funcionaris coreans, que volen aprendre la nostra forma de fer, i que tenim molt a ensenyar i aprendre.
Què us comenten d’Igualada? I troben a faltar coses?
Els turistes coreans no comenten res perquè no fan vida a la ciutat, però els caps de setmana també tenim molts clients de fora d’Igualada, de molts punts de Catalunya. Una de les preguntes més habituals és… què es pot fer a Igualada un diumenge? I la resposta sempre és passejar pel centre d’Igualada: la plaça de l’Ajuntament, el nucli antic, però no tenim un centre amb cinemes, botigues, outlets per a passar el dia. Per tant és troba a faltar activitat d’oci i comercial.
Què valoren més els estrangers que venen a menjar al vostre restaurant?
Els clients estrangers el menjar casolà, excepte grups que venen a buscar Cochinillo, Lechazo o Chuleton. Els clients locals, i de tot Catalunya valoren la qualitat de la matèria primera i la cuina rústica, amb coccions de llenya ja sigui en borada o forn.
