El film Sunshine (Alerta solar) ja té bastants anyets, però és un film interessantíssim. Catalogat com a terror espacial, té un vessant filosòfic molt potent. Preocupats per la possible extinció del Sol un grup de científics ideen un pla per reactivar la nostra estrella. La nau Icarus 2 és enviada després del fracàs inexplicat i envoltat de misteri de l’Icarus 1 per tal de donar nova vida al sol mitjançant una explosió nuclear. No puc continuar més sense apunyalar-los amb algun espòiler incòmode. Millor la veuen una nit de dissabte que no sàpiguen què fer. Una meravella.
La gran diferència entre la visió del Sol de l’home antic i el modern es veu en detalls com aquests. Que hi hagi un grup de persones a la NASA dedicat les 24 hores a vigilar l’activitat solar per por a tempestes solars que puguin fer malbé les comunicacions i la nostra fràgil tecnologia demostra que el Sol ens fa por i que sabem que estem lligats al seu destí. L’home antic el veia com un Déu, el donador de la vida, ja que tota l’activitat provenia de la seva llum i calor. El primitiu donava per descomptada la mort de tot i assumia la fi del món amb escatològica i estoica resignació; s’imaginava la fi del món poèticament com un Ragnarok on els Déus i homes lluitaven plegats, o amb un Déu omnipotent que es preocupava pels pecats dels mortals, fins i tot dels més petits, amb la seva sapiència infinita… Tan preocupats que estem avui per la nostra privacitat a internet imaginin que difícil deuria saber que Déu era a tot arreu i ho veia TOT. Amb la seva visió de la vida com a miracle l’home primitiu es protegia d’una pregunta que ja de ben petits es fan molts nens i que els adults responen amb tremolor als llavis. I si s’apaga el Sol? Tururut.
