L’exjutge i advocat Baltasar Garzón va ser a Igualada el passat dijous 18 de juliol, on va compartir amb prop de 150 persones una interessant xerrada sobre la pau al món, convidat per Rotary Club i l’Associació Unesco de la ciutat. Abans de l’acte, va oferir una entrevista a La Veu. En aquesta primera part l’entrevista, Garzón parla del procés sobiranista i de com la justícia espanyola està portant el judici del procés.
Ha vingut a Igualada a parlar de pau. Una paraula tan bonica, però tan difícil d’aconseguir.
El primer que hauríem de preguntar-nos és què entenem per pau. Ser aquí a Igualada emana pau, però no és la pau de la qual volem parlar. La pau significa relació, significa prosperitat, sostenibilitat, una connexió entre les diferents persones i amb la natura i malauradament en un grandíssim nombre de països això no passa, els conflictes armats se succeeixen i sobretot al centre sempre hi ha una mateixa equació, el mateix problema i els mateixos afectats que són les víctimes, no… els únics que no compten més que per engrossir les llistes de les estadístiques, perquè ni tan sols de vegades se’ls pren com una cosa important, sinó com danys col·laterals. He vingut a fer una reflexió sobre això i sobre l’aplicació que aquest concepte té avui dia a la societat internacional i espanyola, com es viu la pau en un país que va viure durant molts anys una dictadura i que va patir un cop d’Estat i una guerra de tres anys molt cruenta.
Hi ha països, com Alemanya, que han sabut curar i cosir les seves ferides internes, però sembla que és evident que a Espanya això no ha passat.
No, perquè jo crec que s’han volgut cosir les ferides abans de netejar-les i de curar-les. La sutura es fa quan ja està neta la ferida, i llavors tanca bé. Si no, un corre el risc que s’infecti, fins i tot que es gangreni tot el membre. Aquest és el problema que hem tingut a Espanya, la sutura de la Transició es va fer sense que la ferida estigués netejada, desinfectada i curada. Vam voler o van voler, perquè no m’incloc com a tal, en aquesta època vaig advocar per la ruptura i perquè s’ajustessin els comptes des de la justícia i dels diferents àmbits amb la dictadura, dic que van voler mirar cap endavant, era com més modern, més europeista, i malgrat això som aquí quan fa quaranta i tants anys després de la mort del dictador, parlant i decidint què fem fins i tot amb les seves restes. El Tribunal Suprem encara camina preguntant quan es va iniciar la Guerra Civil, i la direcció del dictador, confonent dates… És molt greu.
Què manca, per poder solucionar això?
Crec que ens falta una cultura més gran del que ha estat la nostra història, del que ha estat la dictadura, i una societat s’enforteix democràticament quan és capaç de confrontar aquest passat, sense més límit que el saber que això és una època i un temps passat però que ens ha d’ensenyar a enfortir-nos per al futur. Per aquesta via tenim moltes coses que avui estem patint perquè deixem temes sense resoldre, com l’afer territorial, per exemple, i som aquí, a Catalunya i a Espanya, amb problemes de primer ordre.
Si tothom hagués estat a l’alçada, potser no hi hagués hagut mai Procés Sobiranista?
Probablement. Ha faltat diàleg, trobada, crec que hi ha hagut un excés de supèrbia en determinats àmbits i després un desenvolupament dels esdeveniments que més ha estat per inèrcia i per les vísceres, que d’altra manera. Jo crec que ha estat una resposta excessiva pel que fa a la llibertat de les persones i, encara que no vull entrar en això per respecte a la decisió del Tribunal Suprem, la meva postura és molt clara. Des del meu punt de vista no hi ha hagut ni rebel·lió, ni hi ha hagut sedició i per tant no hi ha una justificació per a tot el que ha succeït. Esperem veure aquests esdeveniments, però com a valoració política de l’esdevingut crec que hi ha hagut una concatenació de molts errors i el Govern central en el seu moment va tenir molta responsabilitat així com també els responsables autonòmics l’han tinguda en algun moment. Crec que tot això s’ha de resoldre en l’àmbit polític, democràtic i no en els tribunals, perquè els temps judicials no tenen res a veure amb els temps polítics, i correm el risc que s’utilitzi el dret com a arma política, o al menys s’interpreti aparentment així. Això és molt perillós.
Ha dit que si Puigdemont tornés a Espanya, hauria de ser detingut, però immediatament, posat en llibertat.
Hauria. És que mai hauria d’haver estat a la presó cap dels acusats i jutjats pel Procés. Evidentment que seria detingut perquè l’ordre interna existeix i havent estat elegit parlamentari europeu, tampoc hauria de ser detingut o subjecte a presó. Hauria d’haver operat aquesta immunitat. Avui dia, tal com s’estan desenvolupant les coses, la veritat és que hi ha un “totum revolutum”, aquí que no sabem fins on arriba, on comença i on acaba aquesta immunitat, i en quin moment s’adquireix. Jo crec que el Parlament Europeu hauria de tenir una posició al respecte, i abans o després això es produirà, però mentrestant hi ha una confusió que jo crec que seria bo dilucidar.
