Entrevista a Elena Alert, capitana del CF Igualada femení
Tinc 29 anys, igualadina de tota la vida. Jugo a futbol des dels 8 anys, i sempre ho he fet a l’Igualada, el club de la meva vida.
A més, treballo al departament de Màrqueting d’Stikets, una empresa igualadina.
Han passat ja uns dies del partit que us va donar l’ascens. Com va la ressaca emocional?
Encara estem totes en un núvol de felicitat. No només va ser l’ascens sinó com vam fer-ho. A casa, davant de tanta gent… Al vestidor ho parlàvem, tothom s’ho sentia com una cosa molt seva, va ser superespecial.
Us esperàveu que hi hagués més de 700 aficionats a Les Comes?
No sé què ens esperàvem, la veritat. Durant tota la setmana estàvem molt centrades en el partit. L’entrenador, el Víctor Torrijos, just abans de començar ens va dir: “no us despisteu del partit, però en algun moment mireu la graderia i gaudiu perquè el que viureu avui no és normal”. I jo recordo que quan em van canviar vaig ser-ne conscient, que hi havia molta gent i que ho estaven vivint molt.
Els possibles nervis de veure tanta gent animant-vos es van transformar en adrenalina… Guanyar per 4-1 a les segones classificades així ho demostra.
Feia tota la setmana que estàvem treballant mentalment per evitar tenir nervis. I això sabem que és molt fàcil de dir, però és complicat de gestionar. Però feia tant temps que desitjàvem un dia com aquest… Per a mi no ha estat una temporada, sinó dues, aquesta i l’anterior, des que vam baixar. No hi havia nervis, hi havia aquest punt de ràbia i determinació de saber que aquest diumenge era el moment, era el dia. Això es va sobreposar als nervis que poguéssim tenir. I futbolísticament les coses ens van sortir rodones i això també ajuda.
Era un partit trampa. El fet que us servís fins i tot una derrota per la mínima podia fer que especuléssiu, però va ser just el contrari, no?
Potser sí que era una mica trampa. Però des de dins l’equip teníem clar que no ho havíem de fer, ho havíem parlat tota la setmana. A més, coneixem molt bé l’AEM i sabem que és un molt bon equip i que té molt gol. Hauria estat una bogeria plantejar el partit per anar-lo a empatar. Teníem molt clar que si fèiem un gol, la cosa se’ns posaria molt de cara. I per això, quan vam marcar el primer la celebració va ser molt bèstia. I poder anar guanyant 2-0 al descans ens va fer conscients que ho teníem a tocar. Tot i això, volíem continuar atacant i fer el nostre joc i ens hauríem equivocat si haguéssim anat a especular i perdre temps.
Aconseguir l’ascens era l’objectiu des d’inici de temporada?
Jo crec que sí. I crec que té valor tornar a la categoria on ja érem fa dos anys, d’àmbit estatal i allà on sempre havia estat l’Igualada. És la màxima categoria en la qual ha estat el club i és un orgull poder-hi tornar a competir.
És més un descans que una alegria, aquest ascens?
Per a mi sí. I crec que per a força companyes també. En el moment de la celebració, sense esperar-m’ho, em vaig trobar que em queien llàgrimes. I vaig veure altres companyes que estaven igual. I crec que la sensació de totes era “per fi”. Fa dos anys vam baixar com a pitjors cinquenes, en una carambola per culpa de la covid. I l’any passat van pujar pràcticament tots els millors segons de la resta de grups i nosaltres, tot i ser segones també, no vam pujar per una dècima.
Havia de ser aquest diumenge, no podia haver-hi res més que ens impedís pujar. Una mica d’alleugeriment, de feina feta, de tornar a ser on érem… sí que hi és.
Per què comences a jugar a futbol?
A casa meva ningú l’ha apassionat mai, però a mi sempre m’ha agradat anar darrere la pilota. Al pati sempre jugava a futbol. Quan vaig voler apuntar-me a l’Igualada, no hi havia equips de nenes petites, així que vaig estar jugant un temps amb nens fins que, per sort, van crear equips femenins de base.
Precisament aquest passat cap de setmana, després que el Barça guanyés la Champions femenina, s’ha parlat molt de referents femenins. En tenies cap tu quan vas començar a jugar a futbol?
Els meus referents futbolistes eren homes, en concret el Carles Puyol. Però una mica més de gran, ho he pensat i reflexionat més i penso que els meus referents reals femenins eren les jugadores que estaven jugant al primer equip de l’Igualada. Jo era una nena de 9 anys i elles entrenaven després nostre i eren noies de 17 o 18 anys i jo al·lucinava amb elles. No les veia per la tele, però les tenia a casa, em posava nerviosa quan parlava amb elles.
Tu t’hi sents ara referent de les jugadores de la base?
Després del que vam viure el diumenge, on hi havia tantes nenes, tantes mares i pares… He vist fotos amb nens i nenes abraçant-se amb els nostres gols com si els haguessin marcat ells. Això m’ha fet adonar que hi ha molta gent que està seguint i vivint el nostre equip i si som referents per a elles, me n’alegro moltíssim. I això també és una responsabilitat més per a nosaltres.
Heu notat si el boom que ha representat el Barça també ha representat més seguiment per a la resta del futbol femení?
Sí, crec que sí. Per exemple, quan conec gent nova i els dic que jugo a futbol, abans els estranyava una mica i ara ja està molt més normalitzat.
O per exemple, aquest any fent d’entrenadora a nenes de 9 i 10 anys, a principis de temporada el vaig preguntar quin era el seu futbolista favorit i totes em van dir el nom de jugadores. Fins i tot per a mi va ser una hòstia de realitat, boníssima, de veure que aquestes nenes ja tenen una altra mentalitat.
