Entrevista a Albert Pascual, escenògraf
Vaig néixer a Montbui fa 38 anys. Soc escenògraf: dissenyo professionalment espais i vestuari per a teatre des de fa una dotzena d’anys. Dilluns dia 6 estreno “L’alegria que passa”, l’últim espectacle de creació de Dagoll Dagom.
Aquest dilluns estreneu L’Alegria que passa. Comences a notar els nervis?
Per a un escenògraf els nervis no són els mateixos que per a un intèrpret, perquè la meva feina ara mateix ja s’està veient a l’escenari. Ja fa més de dues setmanes que assagem amb el vestuari i l’escenografia de l’obra, així que més o menys jo ja sé com funcionen els meus dissenys en escena.
Ara bé, de nervis, sempre n’hi ha. Al capdavall, és una estrena i sempre hi ha el dubte de com serà la rebuda del públic perquè en algunes coses jo, des de dins, potser he perdut perspectiva.
I t’agrada el resultat?
Hi ha coses que les canviaria, evidentment, però això crec que forma part d’estar viu i d’evolucionar com a professional, com a artista i com a persona. Són processos i amb els processos sempre hi ha aprenentatges i, per tant, sempre hi ha coses que ara les faria diferent o les enfocaria d’una altra manera. Però això no vol dir que no estigui satisfet: acabes agafant una capacitat de dir “ostres, he arribat fins aquí i està bé” i també és molt saludable.
L’escenografia i el vestuari els acostuma a portar el mateix professional?
Depèn del muntatge, de com s’enfoca i de moltes coses. A mi m’agrada molt dissenyar les dues coses perquè el nivell de discurs que pots elaborar gestionant els dos àmbits crec que és més contundent. A l’hora de dissenyar-los conjuntament sé que hi ha aspectes que els explicarà el vestuari i aspectes que els explicarà l’espai. I a vegades hi ha coses que les dialogues de l’un a l’altre.
Quin és el repte més gran que has tingut a L’Alegria que passa?
Per una banda, hi ha hagut els reptes artístics de com planteges la posada en escena, com la visualitzes i fas que s’expliquin els dos universos (l’univers del poble gris i l’univers de la companyia). Després hi ha un altre repte molt important que són els requisits tècnics de l’espectacle. Coses tan prosaiques com que els actors porten petaques de micro i s’han de dissimular, o que tot ha de viatjar en un camió determinat.
Ara bé: crec que el repte majúscul d’aquest espectacle ha estat que els actors canvien en escena no només de vestuari sinó de personatge. El joc que es proposa és que tot es fa a vista de l’espectador i això ha de funcionar tant a nivell expressiu com tècnic i no fer perdre el ritme.
Quant de temps hi portes treballant tu?
Des de la primavera de l’any passat, deu fer uns deu mesos aproximadament.
I quin és el procés de treball? T’arriba el director i et dona llibertat absoluta o et dona algunes pautes a seguir?
Mai és igual. En aquest cas el meu interlocutor no només ha sigut el Marc Rosich, el director i dramaturg, sinó que des del principi les reunions creatives també han comptat amb l’Ariadna Peya, que és la coreògrafa, l’Andreu Gallen, que és el compositor, i l’Anna Rosa Cisquella, que és la productora artística. Ells portaven treballant en la creació des d’abans que jo m’incorporés i sí que hi havia una sèrie de coses que tenien molt clares de com ho volien enfocar. Per exemple, sabien que volien situar l’acció en un poliesportiu municipal. Fins i tot es diu en el text. I a partir d’aquestes premisses és on entra la feina de l’escenògraf: te’n vas a casa teva, treballes el text, busques els teus referents, busques el teu discurs dins l’obra, com ho enfocaràs tècnicament i fas una proposta.
Com arribes a ser escenògraf?
Des que tinc memòria que jo he volgut ser escenògraf.
Ah, sí?
Bé, de fet, de petit jo volia ser fuster de gegants. Volia construir-ne les estructures. Després això va derivar en el món dels titelles anant a veure espectacles de Rialles. Jo era molt fan del Senyor Cordills i dels espectacles de Foc Follet i l’Espiadimonis. I el que m’agradava més dels espectacles sempre era com feien servir la poesia de la part plàstica per explicar històries.
El vincle amb el teatre ve de lluny, doncs.
Més tard, d’adolescent, vaig fer teatre a La Tarima. I evidentment allà feia d’actor, perquè les escoles que hi ha de teatre per a joves són per fer d’actor. Però jo sempre tenia el neguit de la part visual.
Et dediques únicament al món teatral? T’ha cridat mai l’atenció la televisió o el cinema?
Es pot ser escenògraf de moltes coses: de teatre, de cine, de televisió, de fires, de qualsevol cosa. Jo abans d’estudiar Escenografia vaig estudiar Comunicació Audiovisual. I vaig treballar en espots, rodatges i en algun esdeveniment. Però, personalment, el ritme de com s’enfocava el procés de disseny no m’agradava. El teatre té un altre ritme, és una miqueta més pausat, són coses amb més recorregut de temps i m’hi sento més còmode perquè et permeten treballar més a fons el discurs.
A més, des del meu punt de vista, el teatre dona unes llibertats artístiques que no donen altres disciplines. El teatre obre unes possibilitats de simbologia i d’abstracció mitjançant la plasticitat que no tenen altres mitjans que necessiten més realisme o determinats resultats comercials.
Treballar per una companyia com Dagoll Dagom deu ser un privilegi, no?
Absolutament. Ja havia treballat amb ells abans a Bye, Bye Monstre i és una gran sort que hagin tornat a comptar amb mi. Treballar en un musical de creació és una oportunitat molt emocionant a més de ser un gran repte. I no només això: la meva part més romàntica se sent especialment privilegiada de seguir les petjades dels dos escenògrafs històrics de Dagoll Dagom: la Montse Amenós i l’Isidre Prunés. Són dos noms cabdals de l’escenografia al nostre país. Jo era fan d’ells des de petit i amb els anys l’Isidre va acabar sent el meu mestre i amb la Montse ara som bons amics a més de col·legues de professió.
