Els britànics estaven preocupats perquè a la ciutat de Deli, a l’Índia, hi havia un greu problema per les verinoses cobres i no sabien com fer-s’ho per reduir-ne la població. La decisió que es va prendre, a priori lògica, era pagar una quantitat per cada serp morta. En el curt termini funcionava, però els oficials britànics s’adonaren que el nombre de persones que venien a reclamar la recompensa augmentava. Descobriren que la gent criava cobres per després poder obtenir la recompensa. I en voler acabar amb aquesta pràctica, els criadors de serps les van deixar en llibertat i el problema original d’excés d’ofidis, no tan sols no s’havia resolt, sinó que s’havia fet més gran.
Aquesta introducció crec que il·lustra la complexitat en la solució de problemes. I m’ha semblat adient per parlar de les decisions que es plantegen en la limitació dels preus de lloguer. Tot i que la mesura sembla adient, els efectes col·laterals poden ser desastrosos. Es reduirà l’oferta de pisos a llogar i els que estan disponibles cada vegada seran de menys qualitat i més mal conservats, perquè els propietaris optaran per altres vies per obtenir rendiment dels seus actius immobiliaris. Si els arrendadors no tenen uns ingressos adequats no tindran incentius per arreglar o mantenir els seus pisos en bones condicions, ni hi haurà nova construcció privada dedicada al lloguer.
El lloguer entre particulars és un contracte i per tant d’un acord de confiança entre dues parts. Les inversions privades es fan en actius i activitats que potencialment puguin fer beneficis. Quan es limiten els preus de lloguer els pisos es posen a la venda. Apareixen apartaments turístics i la reducció de l’oferta porta la picaresca de les ocupacions llogaters que incompleixen sistemàticament les seves obligacions de pagament. I de l’altra banda les discriminacions racials i econòmiques en la cerca de seguretat del propietari. Si els propietaris tenen por de no cobrar, cerquen arrendataris única i exclusivament en funció dels seus ingressos i garanties. I les persones amb pocs recursos acaben tenint encara menys opcions per accedir a un habitatge digne.
No oblidem que els ciutadans no tenen obligació de fer directament un servei altruista i social. Això correspon a les administracions. És la inversió pública qui ha de fer activitats socials sense beneficis i, quan cal, fins i tot amb pèrdues que es cobreixen amb impostos. La limitació dels preus acaba perjudicant a aquelles persones que es volen protegir.
Massa habitatge està ja degradat i hi ha una munió d’edificis que no tenen les condicions de salubritat adequades, especialment en els centres històrics de la majoria de les ciutats. Calen solucions que segurament requereixen polítiques més afinades, com la requalificació dels terrenys, comunicar diferents àrees urbanes millorant la mobilitat, millorar serveis en els barris, ampliar l’oferta reduint la concentració d’habitatges, o fer promocions públiques d’habitatges socials. Albert Einstein ja deia: “En teoria, teoria i pràctica són el mateix, però a la pràctica no ho son”. I les solucions no surten del “fons de rèptils”.
