Des de les Fonts del Llobregat, a Castellar de N’Hug, a una altitud de 1.295 metres del solc prepirinenc de la Serra del Cadí, fins al Delta del mateix nom, a l’embocadura a la Mediterrània; en la seva llarga trajectòria, les aigües d’aquest riu, arran de l’estampida de la Revolució Industrial del segle XIX, han estat considerades -gràcies al seu enorme benefici- les més laborioses de tot el territori català. Les comarques que travessa aquest prodigiós riu constitueixen un legítim exponent del que és part de la iconografia de l’arquitectura industrial catalana. Des del Berguedà, passant pel Bages, el Vallès Occidental, el Barcelonès i el Baix Llobregat, són un continu els complexos industrials que pots trobar-te a la ribera cabalosa d’aquest riu: mines, fàbriques, ponts, rescloses i canals, i per suposat nombrosos vestigis del que han estat grans complexos d’habitatges obrers o colònies tèxtils i les notables residències familiars de l’empresariat burgès que va projectar, al decurs del riu, no solament l’avanç dels seus plans inversors sinó també el mateix èxit de l’auge industrial que, en un trajecte -des del seu naixement fins a la seva desembocadura- d’uns 170 quilometres és testimoni d’uns habitats de vida tosca i austera, però d’una superior explotació industrial avui ja desapareguda, a excepció d’algunes indústries reconvertides en centrals hidroelèctriques. Tanmateix, des de tombants del segle passat, ha estat l’agricultura la que s’ha vist cada vegada més desplaçada per l’home a causa de la implantació d’uns invasius hàbitats dormitori, àrea d’expansió de la corona metropolitana. La gran concentració de població, un autèntic formiguer humà, en tot aquest territori ha condicionat la limitació de les zones conreades, quan no el mateix ciment ha arrasat els propis cultius de l’horta, especialment de poblacions com: Sant Vicenç dels Horts o Sant Boi, i sobretot les hortes de El Prat. Emperò, tot el curs fluvial ha deixat, això sí, al seu pas, l’herència d’una important via de comunicació com és el cas de la carretera C55: una oportuna invitació a visitar les nombroses poblacions confrontants al riu que certifiquen un veritable reclam turístic. Les Fonts del Llobregat i tota la seva conca fluvial, doncs, atresoren la història viva d’un camí que va des de les muntanyes fins al mar per a alimentar no només camps d’una generosa fertilitat i frondosos boscos riberencs, sinó com a força industrial que ha estat un important motor de la riquesa de Casa Nostra, una puixança als nostres dies només vencible per les estrades i els mals de la contaminació de les aigües.
En referència pròpiament al Delta del Llobregat, actualment una preciosa faç retrata el capital de la seva reserva natural de prop de 100 quilòmetres quadrats, amb unes maresmes que s’estenen entre els relleus més discrets de la veïna Serra de Collserola i les siluetes menys pronunciades del Massís de Garraf; que entre els instal·lacions portuàries i aeroportuàries de la ciutat de Barcelona constitueixen -atenent a la seva extensió- el segon aiguamoll més important de Catalunya així com un hàbitat de múltiples espècies d’aus i una altra no menys variada vegetació. Aquest és el Delta, un delta circumspecte a un eficient Pla d’Infraestructures que contemplen la perspectiva de regenerar tot un litoral -fins fa unes dècades gairebé ignorat- i preservar, al seu torn, una reserva natural d’incalculable valor. En una perspectiva de desviació de la desembocadura que ha modificat la part final del curs d’aquest riu per a continuar ampliant les zones dedicades a la logística del transport de mercaderies dels límits de Mercabarna, el Delta del Llobregat dels nostres dies ofereix unes panoràmiques certament sorprenents i paradisíaques malgrat l’impacte urbà dels seus voltants, tan castigat per la sobrecàrrega humana i industrial més recents.
Efectivament, des de fa pocs anys s’ha posat en valor la fertilitat d’aquesta terra regada per unes aigües que baixaven plenes d’aliment des de temps immemorials. I, en concret, des del 2016, el projecte de l’anomenat “Camí del Llobregat” ha aconseguit traçar a via blava de més de 186 quilòmetres que uneix els municipis de Castellar de n’Hug i de El Prat de Llobregat, travessant totes els comarques riberenques. Un pla d’actuacions, impulsat per la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya que, a més d’aconseguir la connexió entre territoris i municipis, ha fet possible l’apropament de les persones al riu en la línia de promocionar el paisatge, el patrimoni, la cultura i ampliar les activitats de lleure i salut, bo i atorgant aquells valors ambientals de què ha de ser mereixedora aquesta longeva via blava.
