Igualada gaudeix, des de la setmana passada, d’un nou llibre que retrata -i mai tan ben dit- una part de la història del segle XX de la nostra ciutat, uns anys convulsos que van marcar els homes i dones que els van viure. Es tracta del llibre Igualada. República, guerra civil i postguerra, obra de Josep Rabell i Padró, que va ser presentada la setmana passada i que forma part dels actes que la ciutat du a terme per commemorar els 90 anys de la proclamació de la Segona República.
El llibre és un recull d’imatges de 10 anys de la història de la nostra ciutat i segons el seu autor “és la crònica d’una oportunitat perduda i de la tragèdia humana de la Guerra Civil, que ens va fer retrocedir a les cavernes del silenci”.
Josep Rabell i Padró és llicenciat amb grau en Antropologia Social i Cultural per la UB, diplomat en Treball Social per la UB, educador social i màster en Gestió Cultural. Actualment és cap del Servei de Cultura de l’Ajuntament d’Igualada. Comissari de l’exposició «Seixanta anys després, guerra i postguerra a Igualada (1936-1996)», ha publicat diversos articles sobre etnologia i cultura. Ha participat en el projecte El Portal de la Memòria de recerca oral. Amb ell hem parlat del llibre.
Què trobaran les persones que obrin aquest llibre?
Bé, trobaran la història gràfica i visual de 10 anys molt intensos del segle XX, uns anys en què es va passar de la dictadura de Primo de Rivera a una República, sense cap transició. Cal pensar que l’any 1931, d’unes eleccions municipals es va canviar el govern de l’Estat, es va pactar crear la Generalitat, l’Estatut… penso que és una època que ha marcat el nostre present, penso que és com si el Procés comencés aquells anys i hagués continuat ara.
Com et va arribar l’encàrrec per fer-lo?
La proposta va sorgir perquè com a cap de Cultura de l’Ajuntament d’Igualada els editors d’Efados ens venen a veure de tant en tant per fer algun llibre d’aquest tipus, com ja es va fer amb Igualada desapareguda, per exemple, i des de Cultura els ajudem a trobar algú que s’encarregui de la recerca. Aquesta vegada van ser ells mateixos qui em van proposar de fer-ne un. I com que aquesta època de la història m’agrada molt, els vaig proposar dedicar-ne un a aquests anys. La proposta els va agradar i d’aquí n’ha sorgit una col·lecció, “Catalunya en guerra”, de la qual Igualada n’és el número 1, però hi ha altres ciutats que també tenen i tindran el seu llibre. M’ho he passat molt bé fent-lo, fent la recerca, trobant històries que no coneixia.
Com està estructurat el llibre?
És un llibre d’imatges i està estructurat cronològicament. Hi ha peus a aquestes imatges on he hagut de sintetitzar amb pocs caràcters tot el que tindries ganes d’explicar de cada una de les fotografies. Això t’obliga a fer recerca de cada imatge, com la situem en el temps… i després redactar-ho per fer-ho entenedor amb poques paraules.
El llibre està repartit en tres parts: la Primavera Republicana (1931-1936), la Sublevació Militar (1936-1939) i el Final de la Guerra (1939-1941). Al començament de cada part hi ha una petita introducció. La primera imatge que hi he posat és de l’any 1930, de quan el rei Alfons XIII passa per Igualada, del Josep Lladó i em fa fer gràcia perquè un any després d’aquesta foto, el rei ja es va haver d’exiliar.
Ha estat molt complicada la recerca de material? De quines fonts t’has nodrit?
Bé, en el llibre també faig un petit homenatge als membres de l’Agrupació Fotogràfica que gràcies a ells tenim un fons tan potent a la ciutat, encara que fent la recerca he denotat que falten moltes imatges de certs anys i les hipòtesis del per què poden ser diverses: des que el règim fes una purga (és una suposició) i que la pròpia ciutadania s’autocensurés, i això m’ho han assegurat testimonis d’algues de les entrevistes que he fet que m’expliquen que en acabar la guerra civil moltes persones van destruir fotografies que els podien resultar comprometedores i perilloses.
La sensació que he tingut és que les fotos que trobava de l’època republicana són fotos molt testimonials però sense ànima. No he trobat fotografies del moviment social que hi va haver, i que va ser molt important, o dels actes que es van fer. Per exemple, del Centre Republicà, que era al passeig Verdaguer on hi havia Correus, només he trobat una foto de la façana pelada quan va ser inaugurat per Francesc Macià, s’hi feien conferències, mítings… i les fotos que het trobat són d’espais buits. I la imatge clau que a mi m’hagués fet il·lusió trobar era la de la proclamació de la República, en què tothom va ser cridat a la plaça de l’Ajuntament, que es va omplir de gom a gom, amb un aire d’eufòria i esperança.
De l’època de la guerra també hi ha molt poques fotografies i les que he aconseguit ha estat gràcies al Jordi Fernández que té una col·lecció de l’Ortínez i d’allà n’he tret uns quantes, entre elles la foto de la portada. A l’Arxiu Municipal només hi havia fotos de façanes d’edificis oficials i alguna cosa més, com la manifestació de dones lliures. A partir de l’any 39 hi ha un devessall de fotografies, totes molt ben documentades, que contrasten amb la sequera anterior.
També he trobat fotografies a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a un arxiu de Girona que és de la Diputació, on vaig trobar unes fotos que ja havia portat a Igualada el Ramon Muntané, director del FineArt. Es tracta de fotos de la Maternitat de la Casa Godó, que a diferència de les que hi ha a l’Arxiu Municipal, que són sales buides, sense gent, aquestes de Girona -que són del Rafael Vilarrúbies (fotògraf igualadí que va anar a viure a Banyoles)- s’hi poden veure persones: infermeres, una dona alletant… També publiquem al llibre fotografies de l’Isidre Quintana i així com una fotografia de la Mercè Mititieri d’uns nens jugant a la guerra que vaig veure a una pàgina de facebook que és diu “Igualada una mirada al passat”, d’on també en vaig treure alguna altra, com una fotografia que no havia vist mai de l’entrada dels nacionals a Igualada que vam poder adquirir i que ara ja és a l’Arxiu.
El llibre retrata una part de la història de la nostra ciutat -i de Catalunya- que en molts casos costa encara de pair.
Cal pensar que moltes famílies tenien components morts en ambdós bàndols, però per exemple una mare tenia un fill que era un heroi, perquè havia lluitat al bàndol nacional i en tenia un altre que havia lluitat al bàndol republicà i al qual no podia no plorar, perquè era dels vençuts, i això és molt dur.
A mi m’agradaria que aquest llibre fos un homenatge als que perden la guerra, a aquells a qui es va donar la culpa de la guerra, sense deixar de banda, però que un cop comença la guerra, tot es radicalitza i moren moltes persones innocents de cada part.
