Bernat Roca
Sandro Boticelli va pintar a finals del segle XV una de les obres més emblemàtiques del Renaixement. Aconsellat i guiat per Marsilio Ficino, un dels grans artífexs intel·lectuals de l’esclat artístic de la Florència d’aquella època, el pintor va crear una escena immortal anomenada La Primavera. Ficino era un home turmentat per la melancolia que identificava amb el planeta Saturn, tradicionalment associat a la tristesa i l’envelliment. El vell diable era el gran i sever mestre de la vida, i les delícies de l’amor, l’art i la bellesa, eren la cura que proposava Ficino a través de Boticelli. Havia nascut l’autoajuda? La vida natural desperta al ritme del batec de la Deessa i un conjunt de personatges que encarnen una natura humanitzada. La naturalesa i els jardins sempre s’han relacionat amb l’amor. Potser perquè en els jardins a banda de bellesa hi ha també males herbes, aranyes i alguna serp amagada. De fet, a vegades d’un problema gros se’n diu haver-se ficat en un jardí. O bé era perquè degut a l’aparença canviant de les plantes i flors al llarg del pas del temps es pot fer un paral·lelisme amb les relacions amoroses que muden amb el temps. Hi ha d’amors de primavera, d’estiu, de tardor o d’hivern. I amors que maten o que són carnívors.
El filòsof Epicur va anomenar a la seva residència El Jardí i en ella sempre es va venerar el plaer (moderat això sí) com a camí cap a la felicitat, donant lloc a l’escola hedonista. S’ha dit que hi ha dos models de jardins: el francès i l’anglès. L’un ordenat i l’altre salvatge i exuberant. Els jardins de Versalles també podrien explicar-nos moltes coses sobre l’amor. Potser perquè va ser en un jardí paradisíac on Eva va fer perdre a Adam la seva virtut i el favor de Déu, guanyant-se però els coneixements de l’arbre de la ciència i la distinció entre el bé i el mal. Qui sap si la història relacionada amb el jardins i l’amor més de moda actualment (gràcies a les controvertides xarxes socials i els seus memes) és la que explica un episodi de la vida de Buda. Sembla que a preguntes d’un alumne el mestre exposava la diferència entre desitjar i estimar. El savi li va explicar que quan desitgem una flor l’arrenquem per fer-la nostra i en canvi quan l’estimem la reguem cada dia. És tan senzill que costa molt d’entendre i més encara de dur a la pràctica, perquè cadascú té el seu propi diccionari de vida. I ningú neix ensenyat. Per això l’esclat de la primavera ens recorda que cada any podem tornar a enamorar-nos de de nou.
