El BCE – Pere Prat

El Banc Central Europeu ha dictat una sèrie de mesures per dinamitzar l’economia. Després dels resultats aconseguits pels americans amb la seva política expansiva -han aconseguit recuperar els llocs de treball perduts en aquests anys de crisi, encara que menys ben retribuïts- ja no queden massa arguments per seguir predicant polítiques d’austeritat a Europa. I més quan el desgavell de la despesa pública no para de fer pujar el deute. Mario Draghi ha anunciat una baixada del tipus d’interès del 0,25 % al 0,15 %. Molts es plantegen però, si amb això n’hi haurà prou. Els dipòsits i comptes d’estalvis seran menys rendibles. Els bancs ja fa temps que han optat pel mercat de capitals per finançar-se,  i estan menys delirosos pels diners dels seus clients. I més quan el Banc d’Espanya no vol guerres de passiu. Els impositors doncs patiran rebaixes i hauran de passar-se a productes d’inversió més arriscats, com a fons o borsa, si volen més rendibilitat o simplement batre la inflació. Les hipoteques seran més barates, considerant els tipus des del 2011. Fins ara a cada baixada de tipus s’ha correspost un decreixement en el mateix sentit de l’Euríbor. I segurament passarà el mateix, encara que  aquesta vegada la baixada serà menys significativa, donat que el valor actual de l’índex és només del 0,6% i ningú creu que l’Euríbor baixi per sota del 0,25 %. Però aquestes mesures haurien de significar un augment del crèdit, almenys per a les empreses i que això donés impuls a l’economia. Els préstecs lligats a l’Euríbor  s’abaratiran i per tant el cost financer s’hauria de reduir. Probablement l’euro s’afeblirà enfront del dòlar i això ajudarà a augmentar les exportacions. Si la moneda es fa més competitiva, les empreses també, sempre que no hagin d’importar productes de l’àrea dòlar. I totes les importacions d’aquesta àrea d’influència econòmica s’encareixen, entre elles l’energia. També millorarà la prima de risc que, a llarg termini, serà un dels majors beneficis que se’n derivarà. Fins i tot es pot pal·liar l’actual crisi estructural de la Unió Europea, que podrà emetre deute a cost més baix. Així doncs una mala notícia pels estalviadors, una alleujament per a les famílies hipotecades i una esperança per a l’economia de la zona euro. Però que ningú s’enganyi. Amb això no n’hi ha per gran cosa. S’haurien de prendre també mesures estructurals que sembla que ningú està disposat a escometre. L’alliberament del comerç mundial ha permès que hi hagi regions que han trobat una fórmula guanyadora i han sabut jugar molt bé les seves cartes. El millor de tots ha estat la Xina, que avui gairebé ja és la primera potencia mundial. Tot i alentir el seu creixement, segueix fent-ho gairebé cinc vegades més ràpid que Europa i el doble que a USA. I és que, des de ja fa molts anys,  el govern xinès ha sabut mobilitzar les seves capacitats i ha creat milions de llocs de treball. S’ha convertit en la fàbrica del món. Només cal veure les autopistes que van als ports de Shanghai amb desenes de quilòmetres de cues de dos carrils amb grans camions carregats de contenidors, que després grans vaixells distribueixen arreu del món. Les xifres de les mercaderies exportades són espectaculars. Com diu He Weiven codirector del Centre d’Estudis CAIT  la China cada any ha de crear llocs de treball per fer que noranta milions de persones passin de tenir una renda anual de 200 dòlars a que aquesta quantitat la puguin guanyar cada més. Són xifres enormes, però que estan d’acord a l’escala d’un país de 1.600 milions d’habitants, que ha sabut fer front a un desafiament, que ací, amb més mitjans, hem considerat com una missió impossible. La diferència de la concepció d’estats no justifica la nostra ineficàcia. Allà hi ha tants o més problemes que ací, però tenen molt clar a on van i han posat els mitjans necessaris. Ací, en canvi, ja fa molt temps que només sabem donar lliçons, predicant teories de benestar que ningú sap ja com es podran pagar, si no s’aconsegueix reduir l’atur. Pere Prat