11.5 C
Igualada
Dimecres, novembre 25, 2020

La paradoxa del polític pobre – Rafael Moya

Al principi vaig voler publicar aquest article en alguna revista científica, potser a Science o Nature, o de pensament filosòfic d’alguna universitat dels Estats Units, però vaig pensar que els detalls i les subtileses de l’article es perdrien per culpa d’una mala traducció a l’anglès. No podia arriscar-me a que el lector pogués perdre qualsevol detall fonamental de l’article. Vaig pensar també en alguna publicació en espanyol, més que res per la proximitat idiomàtica i cultural, però tampoc em feia el pes. Així que vaig mirar per alguna cosa més local i vaig triar la prestigiosa, moderna i insípida Revista d’Igualada ja que em captivava aquest aire de serietat classista que sempre li va bé a qualsevol article, però finalment l’emotivitat em va envair i vaig decidir publicar al diari que m’havia donat la primera oportunitat. Sóc conscient que aquest article marcarà un punt d’inflexió en la Veu de l’Anoia. A partir d’avui es coneixerà com el diari que va publicar l’article de la paradoxa del polític. Només espero que la direcció del diari sàpiga suportar la pressió de la fama i el prestigi i no es deixi comprar per algun grup mediàtic disposat a fer callar les veus crítiques a cop de talonari. No vaig començar dubtant de tot com Descartes, tampoc vaig aplicar cap metodologia kantiana ni tan sols va ser el resultat d’una reflexió madura sinó que va ser una idea espontània. Venia de Manresa per la C -15 i a l’altura d’Òdena em va assaltar aquesta idea que em va empènyer a un buit reflexiu provocant un estupor de conseqüències imprevisibles. Em vaig quedar pàl·lid. Vaig aturar el cotxe al voral i vaig sortir corrent com un posseït, vaig córrer aterrit per la revelació, tant que sense adonar-me vaig acabar en els Tres Mollons i des de la serenitat que proporciona una vista sobre la Conca d’Òdena em vaig adonar que la meva idea podia ser el fonament que expliqués molts dels comportaments polítics i socials del món contemporani. Vaig aprofitar per pensar, ai renoi! què petit és l’igualadí enfront de la immensitat de la Conca d’Òdena, però vaig rebutjar aquesta tonteria. Vaig tornar al cotxe i ja més tranquil vaig repetir: Polític pobre. Sí, aquesta era la sentència. Fins i tot ara quan ja ha passat tot, em fa respecte escriure-la i encara més llegir-la en veu alta. Polític pobre. Em semblava una paradoxa tan potent que no podia pensar en res més. Era una sentència inofensiva, fins i tot en un món ideal no seria una contradicció, però estava clar que havia descobert la Paradoxa en majúscules, riu-te tu de les paradoxes de Zenó o de la famosa paradoxa de B. Russell o la de Schrödinger (la del gat i el determinisme ). Això significava molt més. Polític i pobre són dos conceptes incompatibles com alt i baix o viu o mort o ser o no ser, no poden coexistir . No obstant això no vaig voler fiar-me de la meva raó com Descartes i vaig pensar, veritablement és una contradicció? Hi ha polítics pobres? En aquest punt i després de tranquil·litzar-me vaig encetar un estudi empíric seriós. L’objectiu era trobar un polític pobre. Un contraexemple que trenqués la contradicció. Si no el trobava podria afirmar amb tota la seguretat lògica que tots els polítics són rics, sentència tan certa des del punt de vista lògic i epistemològic com afirmar que tots els homes són mortals. Mai he trobat, ni he tingut notícies d’un polític pobre, mai ni al llarg del temps ni l’espai. No he vist cap diputat ni alcalde, ni regidor, ni senador, ni conseller, ningú, ni càrrec electe professional demanant pels carrers, ni desnonat, ni acudint a les ONG per demanar roba o aliments, no he vist cap polític arruïnat. Ni tan sols que arribés justet a final de mes. Escolta, és que entre la nòmina i les dietes (obviant els sobres) és que no arribo a final de mes, diria un polític. Impossible. Algú podria pensar que això passa en totes les professions. Rotundament fals. Ni tan sols aquelles més sospitoses. Sí, jo he vist banquers arruïnats, empresaris desnonats, mestres pobres, metges que han hagut d’emigrar, funcionaris que no arriben gairebé a final de mes, petits comerciants tancant les persianes per última vegada, fins i tot advocats escurats, sí, sí, de veritat!  Però ni un polític, ni un. Tot els polítics són rics. Una tautologia ratificada per l’experiència que forma part dels fonaments de la cultura occidental com ho van ser, “Penso per tant existeixo” de Descartes pare del racionalisme, o “Ser és ser percebut” de Berkerly pioner de l’empirisme o en l’àrea de l’ètica i la cultura, el “Déu ha mort” de Nietzsche o el postmodernisme amb el seu pensament feble o les relacions líquides i insubstancials incrustades en la cultura actual. A partir de la sentència “Tots els polítics són rics” podem, a la manera de Descartes, desplegar tot un pensament reflexiu sobre l’ètica actual . Heus aquí el fonament de la reflexió: Ser polític significa vetllar i sacrificar-se per l’interès general, ser una persona altament altruista i generosa, una persona que ha de sacrificar els seus interessos personals per servir a la societat a la qual representa. Però tothom sap que això es fals. Tots els polítics són rics perquè posen els seus interessos personals per sobre del poble. Però és tal l’estupidesa humana que ens és igual, admetem i tolerem la corrupció, el sectarisme i la incompetència en la casta política. Els seguim votant o som indiferents, que no sé què és pitjor. Som profundament estúpids. Ja Einstein va intuir: l’estupidesa humana quan va afirmar que Dues coses són infinites: l’estupidesa humana i l’univers; i no n’estic segur de la segona. Tots els polítics són rics, ens mostra una societat occidental malalta, egoista, conformista i sobretot estúpida. Sí, és cert que molts ja ho intuïen, però ara gràcies a les meves reflexions tenim una paradoxa que ens porta a una sentència inicial, una tautologia que conforma tot un paradigma social difícil de refutar. Ara bé, com va dir Khun, els paradigmes canvien i encara que aquest paradigma sembla difícil de superar, hem de ser optimistes i penso que en un futur proper hi trobarem un polític pobre. Sí, ho sé, és increïble, abans veurem elefants roses volar, però cal tenir esperança i certa ingenuïtat. Rafael Moya

Compartir

Més notícies

Últimes notícies

El 14-F es podrà votar “sense sortir de casa” amb el vot per correu telemàtic

El conseller d'Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, Bernat Solé, ha explicat que la Junta Electoral ha autoritzat que qualsevol ciutadà pugui sol·licitar el...

Vallbona exposa diversos tipus de violència masclista en espais del poble

L’Ajuntament de Vallbona d’Anoia ha preparat una acció sensibilitzadora per al 25 de novembre, Dia internacional per a l'eliminació de la violència envers les...

Arrenca l’edició més virtual del Zoom Festival amb el documental “100×100 Tito”

El Zoom Festival Internacional de Continguts Audiovisuals de Catalunya ha donat el tret de sortida aquest dimarts al vespre a la seva edició més...

El Síndic de Greuges constata la sobreoferta de places de P3 a Igualada

El Síndic de Greugues de Catalunya, Rafael Ribó, constata la “sobreoferta” de places de la fase educativa de P3 a Igualada, en una carta...

Tanquem les portes al masclisme, obrim-les a la sororitat!

Avui, 25 de novembre, és el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones. I en un dia com aquest, cal...
Compartir