Avui, la germana vedruna Rosa Munté, que ha estat presidenta fins fa poc de l’agrupació, conjuntament amb la nova presidenta Josefina Gassó i totes les altres companyes -una vegada més- es complauen d’aquesta longeva trajectòria de trobar-se els dimecres a la tarda, així com dels deu anys que ja són una entitat. En aquest sentit, un ventall de propostes i activitats, especialment accions de voluntariat en diferents àmbits (Càrites, residències, particulars adreçats a persones grans i a més joves) englobats dins del valent projecte “Trenquem barreres” se sumen a ser les incansables actuacions que han conduït a aquest col·lectiu a ser mereixedor d’un notable reconeixement tant dins l’esfera igualadina com comarcal. Paral·lelament, des de la iniciativa “Caminem i fem cultura” aquest grup de dones ha anat estrenyent cada cop més els llaços d’amistat bo i participant de la descoberta de diversos racons d’Igualada, de l’Anoia i més enllà.
Segons un calendari, especialment confeccionat per totes elles, les seves actuacions van en una línia gairebé paral·lela a la del curs escolar. En conseqüència, cada setembre, se celebra el començament del curs, amb la incorporació –si s’escau- de noves dones; més endavant es convoca l’Assemblea i es presenten i valoren les diferents propostes per a l’organigrama d’un nou any, amb les programacions pertinents: reunions, xerrades, ponències, excursions, actes de voluntariat, participacions en esdeveniments tradicionals, etc.
D’entre aquestes vides que tenen en comú tantes tardes dels dimecres, i moltes més trobades, entenc que no puc passar per alt un reconeixement particular a la persona de la germana Rosa Munté, la veritable ànima d’aquesta agrupació. Ningú com ella -sens dubte- per a descobrir-te l’origen i el creixement d’aquest col·lectiu, no sense una reservada però emotiva discreció.
Els seus records la situen, al mes de juny de 1996, en què va ser inaugurat el Casal Cívic Montserrat; un gran espai obert al veïnatge que havia -des d’una mirada equitativa- de contemplar la possibilitat d’encabir en alguna de les seves dependències a unes dones que, inicialment i com a veïnes, se’n sentien discriminades. Aviat, la intervenció de la germana Rosa va propiciar que fossin els dimecres els possibles dies de trobada de dones del barri; en principi només perseguint el sa pretext de sortir de casa i compartir-se amb altres dones. D’aquells primers encontres ençà, aquesta agrupació no ha parat de créixer, a pesar d’algunes inevitables pèrdues per defunció.
Tan sols calia deixar córrer els anys per a adonar-se que el grup -ja configurat com a entitat- necessitava quelcom de més… i, en conseqüència, les activitats no han parat de succeir-se. Al capdavall, el que representa per a aquestes dones aquesta associació es fa palès en totes les manifestacions, tant internes com públiques; situacions en què totes elles hi troben un espai identitari i s’hi senten molt a gust. En paraules de la Rosa: “L’autoestima ha conquerit un important terreny en la realització personal de cadascuna de les Dones de les tardes del dimecres”.
