Democràcia contra Democràcia – Josep M. Carreras

El procés sobiranista s’ha distingit fins ara per la seva absoluta transparència –com ha de ser en un moviment cívic- i per la normalitat absoluta que ha presidit els seus actes. Són aquests els dos  elements que li dónen més prestància a nivella nacional i estatal, però especialment internacional. Els grans mitjans de comunicació europeus no deixen de fer referència al fet que es tracta d’un moviment pacífic i àmpliament popular, expressat democràticament i sense ofendre ningú. Sempre he cregut, però, que tard o d’hora hi haurà algú interessat en aixafar la guitarra de la convivència pacífica. Fins ara, ha estat el PP el qui ha volgut transmetre la idea d’una societat catalana dividida i enfrontada per la qüestió de la independència. Fins i tot el ministre de l’Interior va afirmar que en moltes cases no s’havia pogut celebrar el dinar familiar de Nadal a causa de les discrepències entre els membres de la família. Ell sap que és una mentida podrida, però entra dins l’estratègia del partit vendre a l’exterior la imatge d’una societat dividida pel dret a decidir. Els que vivim a Catalunya sabem prou bé quin tracte es dóna als que no són catalans de naixement. Si vàreu veure el reportatge “A la dreta i més enllà”, que va emetre TV3 dimarts passat, us devíeu adonar que tot i ser pocs numèricament, els grups més radicals se senten forts i estan disposats a tot. A la majoria de països d’Europa, no es permetrien moltes de les expressions, insults, amenaces i crides directes a la violència que manifestaren alguns dirigents d’aquests grups. Però a l’estat espanyol hi ha una tolerància inaudita, que només s’entén per la connivència del PP amb molts dels plantejaments feixistes que aquells proclamen. I no només això, sinó que en molts casos ocupen càrrecs públics. La base social d’aquests grups es fonamenta en una ideologia totalitària, que troba ressò en el desencís de molts per la política dels partits tradicionals, que han fomentat la corrupció fins a límits increïbles i no han donat solució als problemes de la crisi –en part provocada per ells mateixos- i per un capitalisme ambiciós i sense entranyes. L’ascensió fulgurant del Front Nacional a França hauria de ser un avís per a navegants, però no és així. Els partits continuen mirant-se el melic i els que han experimentat un ascens  més espectacular són els que precisament proclamen una política més dura contra tots els que no formin part del seu nucli. Els immigrants i els nacionalistes són les seves víctimes preferides. A Catalunya, la immigració, la política educativa i l’ús de la llengua són les seves armes més visibles, però n’hi ha d’altres de fons més obscur, com l’ofegament econòmic o la creació de grups que prediquen sense vergonya la xenofòbia i la imposició. No volen unitat, sinó uniformitat. Diuen voler la democràcia però en realitat allò que pretenen és acabar amb la democràcia, perquè el seu model de societat és l’Alemanya de Hitler o la Itàlia de Mussolini. Cal estar atents, doncs, perquè tot i ser pocs, poden fer molt de mal. Josep M. Carreras