Ja fa temps que els Reis d’Igualada estan en el punt de mira d’un sector d’igualadins, que amb crítica constructiva aporten raons, encara que per alguns, no enraonen sinó que són una mica busca-raons. Pensen que critiquen perquè viuen d’aquella política que vol controlar-ho tot. Que són dels que parlen de democratitzar les institucions i obrir-les, però que, de fet, només volen manar. O d’aquells que, veuen la festa com un espectacle i creuen que, sent de la faràndula, tenen més criteri i coneixements que qui l’organitza. Com tot, sempre hi ha coses a millorar, però cal reconèixer que sent un referent estatal, potser no cal abocar tants dubtes i sospites a una gestió altruista, més que centenària.
Els que són de la Comissió, són gent de tota la vida. Cadascú sap el que hi ha de fer. Molts d’ells hi són per tradició familiar. Ja ho eren els avis i han continuat, pares, fills i nets. Altres s’hi afegeixen per il·lusió. Sempre des de la discreció, encara que alguns hi vegin manca de transparència. Crec que sempre han estat ben acollits els que hi van a treballar, però tenen reticències vers aquells que s’hi acosten per imposar el seu criteri.
Ningú cobra per fer la seva feina. La majoria dels que van a la comitiva es costegen els seus vestits, que es passen a familiars i amics. Tothom ho fa de gust i mai ha estat una obligació, cosa que segurament no seria igual si pengés del pressupost municipal. Són moltes les hores de treball que s’hi esmercen, es deixen camions, furgonetes, es fa de xofer, de camàlic i del que convingui. I tot es fa des de la generositat i per una tradició que tothom se sent pròpia. Aquesta festa no la mouen els diners, sinó la il·lusió. I no només dels infants, sinó de la majoria d’igualadins.
Amb tot el respecte, per a molts no es tracta d’una rua, ni d’un espectacle, ni de teatre al carrer. Ni tant sols la cavalcada és en sí el cor de la Festa. Hi ha llocs amb més diners, millors carrosses, però menys ànima. Els que parlen d’obrir el debat no són els qui fan feina, deixen els camions, tenen cura dels paquets, organitzen la informàtica, distribueixen els efectius, es dediquen a coordinar els patges… Són els que volen fer una Festa diferent. Diuen voler professionalitzar una gestió però parlen d’una activitat professional, potser carnavalesca, on els ciutadans, petits i grans, serien figurants, quan avui en són els protagonistes.
A la Cavalcada d’Igualada, els patges i patgesses coneixen els infants. Quan passen per les cases, els nens estan desperts. Ací no han d’entrar per les xemeneies, ni d’amagat mentre els infants dormen. Arriben i es barregen amb la gent, perquè són la gent. Aquesta és una festa popular, perfectament greixada pels anys, on tothom hi té un paper, siguin els que surten a la comitiva, els que els esperen a les cases, els que miren pels carrers, els que netegen, els que organitzen el trànsit i també les autoritats que ens representen. Per no estar coordinats surt prou bé…
A vegades sembla que molesti que hi hagi coses que vagin bé. Sempre hi haurà qui digui que es pot fer millor. Tothom té el dret a opinar i a fer reivindicacions, crítiques constructives i obrir debats, però cal fer-ho des del respecte i vigilant que, volent-ho millorar, no acabem perdent el que té d’excepcional.
Pere Prat
