Sí bé tota exposició exigeix la contemplació i qualsevol valoració en els precisos dies en què és exhibida públicament; hi ha mostres que apunten a ser intemporals atesa la transcendència i el potencial valor documental de les seves imatges en un context històric molt determinat.
Això és, l’exposició “Creixent entre els morts”, o dit d’una altra manera, quan els morts són una presència viva en la creixença d’unes criatures, que veuen la seva infantesa totalment marcada per la sort o l’adversitat que els ha tocat viure als seus progenitors; és el cas, del transcórrer del dia a dia d’unes criatures, en un entorn familiar de suma precarietat i grans mancances, que no ocupen altre espai vital -altre hàbitat si es vol dir així- que tenir per casa un cementiri; un lloc entre els morts a quatre passes del centre neuràlgic i vital d’una superpoblada ciutat, la capital filipina.
Imatge rere imatge amb un nus a la gola et resulta quasi impossible d’entendre com hi pot haver tanta vida entre els morts… (?). De manera xocant, les fotografies que mostren a aquests nens t’expliquen fins a quin punt -ells mateixos- són capaços d’escenificar una forma de vida no gens comuna; però, per força, acceptable o assumible.
Ells, malgrat que pugui semblar esfereïdor, en aquests cementiris locals se serveixen de les mateixes tombes, al refugi de les criptes i els mausoleus, o bé d’estructures puntualment improvisades, per poder dormir-hi, bo i considerant-los casa seva. I al seu voltant transcorre la vida dels adults, els seus pares, que tenen cura del cementiri a canvi de poder-hi viure. Sembla impossible, però, atès que els nens són nens, i no acostumen a veure fantasmes, com a tothora troben la manera de recrear-se en l’imaginari que aquest embolcall de tombes, sepulcres i mausoleus són una mena de parc infantil.
Val a dir que en aquesta ciutat dels morts, en què hi viuen centenars de famílies, tots plegats participen d’una manera o altra de l’herència de la mort, i veuen en aquesta última morada dels ciutadans del país, la solució a un habitatge que en molts casos els aporta molta més seguretat i tranquil·litat -sobretot perquè a les 7 del vespre es tanquen les portes- que no pas viure en segons quin barri d’aquesta gran capital que és Manila.
Així, mentre els nens juguen i fan treballar incansablement la seva imaginació, els grans passen els dies feinejant per preservar aquest allotjament, alhora que improvisen reunions familiars, jocs de cartes, o bé resolen mots encreuats; tot i que la majoria segueixen amb tota fidelitat els serials de la televisió. De retruc, enmig de tot això, cada dia al matí es reprèn l’activitat habitual del cementiri, que són els seus funerals i l’enterrament dels morts.
L’obra de Jana Ašenbrennerová t’apropa des del fotoperiodisme i des d’un treball projectat a nivell independent, cap a l’autenticitat d’aquells reportatges que es converteixen en uns valuosíssims documents socials. Això és, una dedicació gairebé exclusiva, que compta amb el suport d’algunes organitzacions de signe humanitari i sense ànim de lucre, han portat aquesta dona, fotògrafa, escriptora i antropòloga, a viatjar per diferents països del món, especialment de l’Àsia i de l’Àfrica, perseguint fotogràficament la descoberta d’històries pregones, d’històries si es vol summament intimistes que no per insòlites o sorprenents deixen de tocar-te el cor. Perquè realment impacten.
I, en la captura d’una llarga i atenta successió d’imatges, aquesta apassionada fotògrafa és capaç d’apropiar-se d’un munt de sensacions i d’emocions; això és, de tots aquells estats d’ànim on traspuen il·lusions i frustracions, en el sí d’una quotidianitat que provoca una sèrie de d’interaccions espontànies i molt primàries entre les persones. Precisament, és de tot plegat que se n’obté que de les seves fotografies, en uns instants, en què qualsevol inhibició és inexistent, les persones fotografiades són elles mateixes només perquè amb els seus semblants i els seus comportaments no representen cap escena sinó que relaten la seva pròpia vida.
Al capdavall, aquesta fotògrafa txeca, tot un talent del reportatge internacional, amb residència a San Francisco i a Praga, converteix el seu treball en un incomparable document social i antropològic, fent -per aquesta avinentesa- de les seves fotografies una grandiosa història, un memorable relat, una narració muda dels diferents episodis del dia a dia de tot un poble de vius entre els morts.
