Contribuents ho som tots i totes. D’una manera o altra hom contribueix, sigui pagant tributs a l’Estat, sigui aportant diners a les despeses comunes o sigui tenint tractes de col·laboració a una causa comunitària. Contribuir és una acció solidària en relació a un conjunt d’aspectes que tinguin com a denominador comú el bé col·lectiu. Mitjançant la praxis contributiva es confereix ajuda i suport a persones, entitats o institucions a canvi de rebre quelcom compensatori, en cas contrari estaríem parlant d’altruisme.
Dit això i centrant la qüestió en la relació contributiva de les persones amb l’Estat o amb qualsevol altre estament de poder polític, a saber, Generalitat o govern municipal, sorgeix, ipso facto, una pregunta: Realment els tributs que els governs generen i que, en conseqüència, reben diners del conjunt dels contribuents, van destinats al bé comú? La resposta hauria de ser ineluctablement afirmativa. Tanmateix la relació entre les persones i el govern no sempre o quasi mai acaba sent una correspondència justa, equilibrada i bilateral, com ha de ser tota relació. No hem d’oblidar mai que si una relació no és sinal·lagmàtica -és a dir, tu guanyes, jo guanyo-, llavors tal pràctica és un engany, una traïció.
Estem massa acostumats a les martingales dels governs que ja ens ho hem agafat com quelcom normal i que, per a tant, hem de pagar i no exigir ni dir res; mitjançant la tècnica perversa de la dispersió cognitiva ens han habituat a contribuir a canvi de poca cosa, a conferir lliuraments dineraris pensant en el bé comú del conjunt de la ciutadania, a canvi de veure projectes obscurs, lleis injustes, reformes educatives insensates i comportaments abjectes.
Mentre nosaltres, els contribuents, tenim una quotidianitat de lluita i d’esforç per aconseguir que les feines diàries es desenvolupin satisfactòriament de manera que les transaccions mercantils i el conjunt de les activitats econòmiques dels diferents sectors es caracteritzin per l’equilibri, l’eficiència, el tracte just i el bon servei, l’Estat i els diferents estaments governamentals en moltíssimes ocasions no compleixen ni la Constitució o l’Estatut; menys encara les promeses electorals. Autònoms i pimes, sense excuses de mal pagador ni subterfugis, compleixen rigorosament amb les seves obligacions, com a contribuents i com a generadors de béns i serveis; els dirigents polítics, en canvi, actuen i responen a les seves obligacions cap al poble de manera onerosa, temerària i amb molt poca coherència. El poder polític sistemàticament deixa de garantir els drets bàsics i fonamentals propis de tota societat moderna i democràtica. L’obsessió dels dirigents és la prolongació de l’escó parlamentari, la perpetuació dins les àrees d’influència i de poder a través de les “Portes Giratòries” i l’assegurament del patrimoni personal.
Vivim en un país de relacions il·lícites, avinences qüestionables i conductes reprovables tant pel que fa als polítics com al conjunt dels poderosos (Banca, Grans Constructores que alhora controlen Grans Corporacions, Companyies Energètiques, etc.). Siguin del partit que siguin, tots estan conxorxats mitjançant una missiva que es resumeix de la següent manera: “és necessari que tot canviï perquè tot segueixi igual”, com pronunciava Don Fabricio, el protagonista de Il Gattopardo, en paraules de Giussepe Tomasi a la novel·la i de Luchino Visconti al film, expressant, ambdós, la seva visió escèptica i decebedora de la política.
Per a tant, la meva opinió i la de moltíssima gent és que els diners dels contribuents no van a parar, íntegrament, als Fons destinats al Bé Comú sinó, malauradament, en gran mesura, a les caixes opaques dels governants corruptes que comparteixen beneficis amb els poderosos del Gran Capital mitjançant estranyes aliances i relacions de contuberni.
I per acabar-ho d’adobar els grans mitjans de comunicació massiva, que ens podrien ajudar a obrir els ulls per recercar la veritat de tot plegat, tenen la capacitat informativa i divulgativa acotada ja que estan sotmesos a les directrius dels poderosos en tant que es tracta de societats mercantils que pertanyen a les Grans Corporacions. Així doncs, en comptes d’informar, el que fan és deformar i tergiversar la realitat posant un vel que distorsiona els continguts i condiciona el relat dels fets.
Sortosament, malgrat la pressió dels poderosos, encara es publiquen diaris d’abast més local o regional, es publiquen revistes independents, s’editen llibres d’altíssim nivell crític, es fa cinema independent d’una extraordinària riquesa conceptual, es crea una immensa expressió artística ja sigui escultòrica, pictòrica o d’arts escèniques i musicals amb missatges que desemmascaren als constructors del joc pervers de la política mal entesa.
Totes aquestes expressions són cants de llibertat, proclames de justícia que intenten obrir-nos els ulls per veure la llum de la veritat i, en conseqüència, decidir de quina manera hem de contribuir amb el poder establert.
