Fa uns dies, anant en bicicleta per l’Empordà vaig decidir agafar un trencall nou. De fet, no era nou, sinó que era el camí per on sovint torno quan faig una volta pel Cap Roig, però semblava nou, perquè no l’havia fet mai en aquest sentit. A partir d’aquell moment, vaig començar a agafar els meus camins habituals en sentit contrari, i vaig descobrir quelcom sorprenent: agafar el mateix camí en sentit contrari t’obre la ment i el cos a arbres, irregularitats, perspectives i, fins i tot, olors diferents. Si t’agrada anar en bicicleta, córrer o caminar, prova-ho, i sabràs de què parlo.
Amb el cotxe passa el mateix. Posem el pilot automàtic i fem les mateixes rutes per anar als mateixos llocs. És eficient en termes de velocitat, però el cervell no treballa el mateix que si provéssim nous camins, com va concloure la doctora sueca, Annika Larsson. A l’empresa, sovint, també posem el pilot automàtic: treballem en el nostre dia a dia, gestionem l’equip, parlem amb clients, produïm, etc. En resum, mirem de seguir evolucionant com a empresa i com a empresaris, però sovint ens quedem estancats i no sabem ben bé perquè. Em recorda a un empresari que portava uns anys movent-se sobre la mateixa xifra de facturació i beneficis. “Està bé, vaig dir-li, però com ho veus tu?” Em va dir que estava avorrit. Després de quinze anys, l’empresa semblava que havia topat amb un sostre que l’impedia créixer, ja no només en termes de facturació, sinó també en temps i excitació per a ell. Els primers deu anys van ser excitants perquè l’empresa estava en creixement i aconseguir l’estabilitat financera era clau; però un cop arribats als deu anys, i amb el tema econòmic resolt, semblava que tot funcionava per la inèrcia dels inicis.
Em va trucar. Com em passa de vegades, va ser la primera vegada que algú extern mirava la seva empresa i, per tant, va guanyar una perspectiva que el va ajudar a treballar l’estratègia d’una manera diferent. De sobte, vam posar-nos les ulleres de clients, empleats, competència, bancs, proveïdors… Vam decidir agafar camins diferents dins l’empresa, i, entre d’altres coses, vam descobrir que:
• els nostres clients es queixaven del nostre servei post-venda;
• tot i això, la competència ens veia com un referent al sector perquè eren encara pitjors que nosaltres (per això no perdíem clients, encara!!!);
• els treballadors nous estaven motivats i els antics integrats, però els del mig patien al no veure complertes les seves expectatives de creixement;
• els proveïdors valoraven la nostra posició com a socis estratègics més del que pensàvem.
Això va posar nous reptes al davant, que van desembocar en unes prioritats clares a executar, per a aconseguir més creixement i, sobretot, més temps i felicitat per a l’empresari.
La part més curiosa del projecte, va ser posar-se les ulleres del client. Vaig recordar al meu pare entrant en el despatx enfadat perquè havia trucat per telèfon i havíem trigat més de tres tons a respondre. És un costum que vaig heretar i que, encara avui, segueixo quan treballo amb clients de tota mena. Truco a les oficines, dino al restaurant o compro a la botiga, i miro amb ulls de client. Després, quan acompanyo l’empresari, miro amb ulls d’assessor. I, quan analitzo els números, miro amb ulls d’auditor, inversor o banquer.
Com a empresari és important que miris el teu negoci des de diferents punts de vista. I això ho pots fer directament o fent les preguntes adequades als teus millors clients, els teus proveïdors clau, les teves persones clau i els teus assessors de confiança, entre d’altres.
