La setmana passada vaig estar amb uns amics que varen convidar-me a un viatge a Polònia. Viatjar sempre és obrir horitzons, veure altres estils de vida i comparar-los amb els propis. Vaig apuntar-m’hi de seguida. Però no sé per quins set sous cada vegada que marxo del país, aquí passen coses. I aquesta vegada no va ser l’excepció. El president Mas, amb un coratge que l’honora, va signar el decret que ha de portar-nos a la consulta del 9N. Per això, els vespres estàvem tots pendents d’internet, emocionats també en veure el suport popular representat pels alcaldes de 920 municipis dels 947 que conformen Catalunya i varen aprovar mocions a favor del dret a decidir. No es pot dir, doncs, que sigui fruit del personalisme d’un president que, segons deia un periodista de Madrid, “se n’ha anat de l’olla”.
Però tornem a l’inici. Els polonesos amb qui vàrem parlar entenen molt bé les aspiracions catalanes perquè ells han viscut situacions similars moltes vegades. Anul·lats i esborrats del mapa durant més de cent anys, després de sofrir els horrors de l’ocupació nazi, varen sortir del foc per caure a les brases amb més de 40 anys de règim comunista. Però mai varen renunciar a ser el que són. Les seves fronteres han canviat, però el sentiment persisteix. Per això, quan d’entrada ens preguntaven, com sol passar: “españoles?” i nosaltres dèiem que érem catalans, tot seguit responien: sí, sí, perdoneu, perdoneu… i s’excusaven de no saber parlar el català. Fins ara, per fer entendre que era català havia de recórrer a la fal·làcia esportiva del Barça, que era gairebé tot el que podia fer per situar-los en el mapa. Després podia continuar parlant de Barcelona, que és la capital d’un país anomenat Catalunya, etc. etc. Però aquest cop no va fer falta. Havien vist les imatges de la V de l’Onze de Setembre i això els havia impressionat.
Allò que no podien entendre de cap manera –tampoc ho entenem nosaltres– era l’actitud del govern espanyol, que es nega a reconèixer aquest dret. De fet, és difícil d’entendre que quan un poble surt al carrer d’una manera tan massiva no se l’escolti; al contrari, encara és més incomprensible que l’única resposta siguin les amenaces. “No sou un estat democràtic?”. Ells, que durant tants anys han viscut sota diverses dictadures, no entenen que els catalans no poguem exercir un dret tan fonamental en una democràcia. Les referències a la seva sotmissió “als nostres bons amics russos” eren gairebé constants i sovint podíem establir paral·lelismes en les imposicions de l’ús de la llengua, la defensa de les llibertats i, especialment, la voluntat de resistència per no ser absorbits per un estat totpoderós. Encara els hauria estat més difícil d’entendre que els que lluiten per les llibertats nacionals siguin qualificats de “nazis” precisament pels seus opressors. És una mostra d’un concepte de democràcia molt propi d’un país de “conquistadores”, que no entén que hi pugui haver altres pobles que vulguin viure per compte propi, sense les pautes imposades per qui a manca de raons només té la força. I segurament a la civilitzada Europa, Espanya és l’únic lloc on es poden donar situacions tan surrealistes com aquesta. La unió dels polonesos contra les imposicions els ha portat a ser finalment un país lliure. Catalunya –n’estic segur– seguirà el mateix camí.
Josep Maria Carreras
