Entrevista a Carles Domènech, Director del CF Damm i analista de futbol a Catalunya Ràdio
Soc Carles Domènech i Quintana. Futbolero, amant del rock’n’roll i de la gastronomia. Barceloní de naixement, estiuejant amb arrels al Port de la Selva i, des de fa dos anys, gaudeixo de Copons. L’any 1997 em va fitxar el Puyal i actualment formo part de l’equip de la TdT i del Tot Gira. M’apassiona la meva feina al CF Damm, però també intento gaudir al màxim del temps lliure amb experiències gastronòmiques que comparteixo amb el companys de Ni un dia a Casa, al diari ARA.
Estem fent l’entrevista a Copons. Per què?
Arriba un moment a la vida que amb la meva parella volíem un lloc per desconnectar. Buscàvem una cosa a una hora de Barcelona màxim, un poble petit i que no sigués de costa. I aquí vam trobar un lloc que ens va semblar excepcional. Venir aquí ens relaxa molt, i ens permet desconnectar del dia a dia.
I què tal el poble?
És un racó excepcional. Un poble ben cuidat, en un entorn que em sembla preciós, tenim una veïna que és la veïna ideal… Fa fred, però em dona pau (riu) i puc desconnectar. Ara bé, m’he trobat amb alguna situació amb l’Ajuntament en què, crec, no ha fet prou bé la seva feina.
Parles de venir a Copons a desconnectar. En el teu dia a dia no pares…
A mi no m’agrada treballar. Fer-ho em dona la possibilitat de guanyar-me la vida per poder-la gaudir. Ara bé, soc un afortunat també, perquè gaudeixo molt amb la feina que faig. Tant la que faig al CF Damm, com a Catalunya Ràdio amb les transmissions de futbol, a la Federació Catalana de Futbol i també el Ni un dia a Casa del Diari Ara. A tot arreu on treballo m’ho passo bé.
Gaudir molt treballant molt.
Fa 26 anys que la meva feina podria ser de dilluns a diumenge 24 hores. És evident que no és exactament així. Al club de futbol el telèfon sempre està obert, hi ha entrenament de dilluns a divendres i partits el cap de setmana. I també cal sumar-hi els partits del Barça, Espanyol i Girona a la ràdio.
Ets un apassionat del futbol, però el pots gaudir igual quan és la teva feina també?
Fent les transmissions a la ràdio estic tan concentrat que puc gaudir poc. Amb el Barça de Guardiola tothom s’ho passava de nassos, però jo estava treballant. La feina passa per davant de la meva afició pel futbol. És a l’estiu quan xalo viatjant i anant a concerts de rock&roll, una altra de les meves grans passions.
Enyores mirar el Barça amb ulls d’aficionat?
Em preocupa el dia que hagi d’anar a veure el futbol des dels seients familiars del Camp Nou. M’he acostumat a veure els partits des de la ràdio i em molesten els insults, les faltes de respecte cap a l’àrbitre, etc. Pensar a anar a Can Barça i escoltar tot el que es pot escoltar a l’estadi m’angoixa. Ho visc en el futbol formatiu i treballo per evitar-ho, però al futbol professional hi ha poc senderi.
Vas començar a agafar les dades dels partits de futbol abans que es popularitzés.
No em vull posar cap medalla, però crec que en soc pioner. Ja fa 26 anys que ho fem. Començo perquè el Joaquim Maria Puyal era un visionari. Ell em va fitxar perquè creia que podia tenir un criteri com a home de futbol sobre les actuacions arbitrals i el sentit del joc. I un dia li vaig comentar: “avui debuta De la Peña, no creus que la gent voldria saber com ha estat la seva actuació?”. Aquell va ser el primer dia agafant dades d’un jugador i fins avui, que ja els fem tots, no només un.
No són dades fredes, sinó que a totes els doneu un sentit a la retransmissió.
La dada sempre ha de poder ser explicada. Per si mateixa pot no tenir cap sentit. Les dades han de servir perquè els que hi entenen reforcin o provoquin dubtes en els seus comentaris. I això sí, han de ser el més acurades possibles. Si no fos així i, per exemple, cada jornada passés per alt una falta d’un jugador, al final de la Lliga podria acabar amb 38 faltes més d’algun jugador que no toca.
T’hi veus gaire més temps a les retransmissions?
Jo no m’imaginava per res del món estar-hi 26 anys. Tampoc m’imaginava estar a la Sala d’Imatges sense el Sergi Cutillas, amb qui som amics des dels 18 anys. Al final és feina i de moment no em veig renunciant-hi. A més, m’ho passo molt bé fent el que faig. No estic cremat de res del que faig.
Fa dos anys i mig que ets el director executiu del CF Damm, un club de futbol formatiu de Barcelona. Ajuda a allunyar-se de l’ambient del futbol més professional?
La Damm és un exemple en moltes coses, soc un privilegiat per treballar-hi. Ens estem convertint en una referència, tant dins com fora el camp. Volem guanyar, però no de qualsevol manera. El segell que volem deixar és que és possible formar als joves competint. Els nois i noies s’ho han de passar bé durant tota l’etapa formativa, la immensa majoria no viuran del futbol però no han de perdre la il·lusió. Tant els pares com els fills han de ser conscients de quina és la realitat.
L’esport col·lectiu també pot ser una eina de cohesió social.
Per mi el futbol relativament d’elit és l’esport que aglutina més la societat on vivim. En qualsevol dels 14 equips de la Damm hi pot haver un vestidor amb 20 nois o noies que poden venir de qualsevol barri o de diferent context social o econòmic. Tots lluiten per una mateixa fita que, si no fos pel futbol, no es trobarien mai de la vida. Això permet que tothom conegui la realitat social de tots els seus companys. Conèixer quina és la societat on et toca viure. És una de les grans grandeses del futbol.
També fas articles de restaurants al Diari Ara.
I en aquesta zona de l’Anoia i la Segarra he trobat llocs meravellosos. Tenim un país collonut on es menja molt bé.
