El dimarts 20 de desembre vam poder gaudir de l’acte de clausura de la Capital de la Cultura Catalana 2022 i, una vegada més, com hem vist com en la majoria d’iniciatives del govern Castells es resumeix en fum i postureig. Els reptes culturals que tenia Igualada abans de començar l’esdeveniment de la capitalitat segueixen sense tenir una solució i ho podem comprovar en diferents àmbits: els equipaments, la programació estable, les entitats i l’educació artística.
En primer lloc, la manca d’equipaments, especialment d’un auditori, s’ha fet evident en els actes d’inauguració i de cloenda de la Capital de la Cultura Catalana. La inauguració es va realitzar a la Basílica de Santa Maria i la clausura al pavelló d’hoquei de les Comes perquè Igualada no té cap equipament adequat per a actes culturals de gran format. En l’acte d’homenatge al mestre Joan Just, que es va fer al Teatre Municipal de l’Ateneu, es van sentir les queixes dels participants perquè quedava petit i el moment en què els músics van treure la pancarta “Auditori, on ets?” va ser especialment aplaudit. Ara que s’acosten les eleccions municipals, el govern Castells ha anunciat que farà el nou auditori, una notícia que va sortir com un bolet just després de les crítiques a la manca d’un auditori, malgrat durant onze anys no han fet res. De fet, la notícia no és nova, perquè el 2017 ja va anunciar la seva construcció i el 2019 va preveure una partida de 30.000€ per l’estudi del nou auditori. Per tercera vegada ho anuncia, però és sols fum. La manca d’un auditori, així com el fet que l’Escorxador porti onze anys tancat i sense projecte de futur, demostra que la cultura no és la seva prioritat.
En segon lloc, Igualada no té una programació musical estable. Durant l’any de la capital cultural, més enllà de tres concerts extraordinaris, el govern Castells no ha impulsat cap cicle estable de música i ha supeditat la programació de concerts d’estiu al que dicten els grans patrocinadors. La programació musical segueix arribant, com sempre, gràcies a l’impuls d’entitats com la Bastida, d’esdeveniments com l’Estival de Jazz o la darrera novetat el Cicle Cuir, de músiques inclassificables, que va arrencar ahir. En tercer lloc, una gran part de les entitats culturals de la ciutat manifesten que l’Ajuntament no els dona suficient suport. De fet, una trentena d’entitats van presentar un manifest, Tots som cultura?, on exposaven que les entitats de cultura en fem cada any malgrat tinguin poc suport i problemes amb la regidoria de cultura. Concretament, reclamen una millor gestió dels espais municipals, problemes amb els horaris d’atenció a les entitats i la manca d’un tècnic/a a de suport a les entitats per la resolució de temes burocràtics. Així mateix, també plantejaven propostes que compartim plenament com la creació d’un consell de cultura amb la representació de totes les entitats, que l’Ajuntament doni suport real a la cultura i reclamar un nou auditori.
En quart lloc, l’Anoia continua sense cap escola pública de dansa perquè el govern de Boquete i Cuadras se la va carregar i Igualada té una escola de teatre amb uns recursos mínims perquè l’Ajuntament es nega a ampliar-la. Malgrat la molta i bona feina de la Tarima amb els pocs recursos que tenen, tenim unes escoles municipals de música i arts amb molta potència, però les arts escèniques segueixen sent les arts marginades pel consistori igualadí. En la majoria de ciutats del nostre país, el professorat artístic aposta per un ensenyament artístic integral i multidisciplinar, com recollia el projecte de l’Escorxador, però el govern Castells va abandonar el projecte fa onze anys. Hem de recuperar l’Escorxador, per convertir-lo en l’espai cultural que Igualada necessita.
Hi ha molta feina per tenir el projecte cultural que Igualada es mereix, però l’any de la Capital de la Cultura Catalana ha estat una oportunitat perduda. Els reptes que teníem hi segueixen sent i malgrat el cost econòmic de l’esdeveniment, el projecte cultural de ciutat té molt marge de millora. Per transformar la cultura no calen capitalitats, necessitem un govern que cregui que la cultura és una eina de transformació massiva.
