Acabem de fer els tres anys del 27-O, quan es va aprovar la declaració d’independència arran de l’heroica jornada del Referèndum de l’1-O. Ara som en una cruïlla: hem de decidir cap a on tirem: continuem allò que es va fer el 27-O, donant per bo la proclamació de la República; o ens instal·lem en un altre període autonòmic esperant millors temps per reprendre el procés? Heus aquí la qüestió.
No vull ser, però, un insensat sense parar esment a la pandèmia que ens colpeja, atemoreix i ens lliga de mans i braços; de fet, ens té lligat el món sencer. Som en un moment del que es coneix com la segona onada de covid-19, amb uns índexs i indicadors de la pandèmia paorosos que han portat el Govern a prendre mesures restrictives molt importants que augmenten l’afectació en la vida social i econòmica fins a límits que poden ser letals per a molts sectors de l’economia. Com més va la situació esdevé més difícil i descoratjadora per a una part molt important de la població que veu passar els mesos sense recursos ni gaire esperança.
La pandèmia, doncs, ho presideix tot i no ens en podem abstreure i de cap manera ser-ne negligents; cosa que no vol dir que no haguem de mantenir-nos en tensió davant la cruïlla política en què ens trobem, marcada per la convocatòria d’eleccions al Parlament per al dia 14 de febrer de 2021, fruit de la inhabilitació del President Quim Torra, una víctima més (i molt important) de la causa general «vigent» de l’Estat espanyol contra Catalunya. Per cert que vull fer un reconeixement per la feina del president en uns temps tan durs i difícils, que ha estat injustament esborrat del primer pla de la política i, alhora, denunciar la feble resposta de la nostra societat per la seva inhabilitació. Alguna hora caldrà que hi tornem. Gràcies President.
En començar deia que ens podem trobar en un doble escenari, dues postures que es poden manifestar davant les eleccions i, és clar, a partir dels resultats. Es tractarà de posar l’accent i la dedicació a fer créixer el «capital» que representa la proclamació del 27 d’octubre; o bé començar un parèntesi per tornar a un cicle clarament autonòmic «repenjat» en els dèficits que pateix la societat catalana provocats per la pandèmia, però també -i no ens n’amaguem- per la situació del país sotmès a la causa general de l’Estat contra Catalunya, no ens cansem de repetir-ho. En l’apartat de dèficits polítics, apuntem les dificultats en què hem viscut aquests tres anys amb els presos polítics i els exiliats; però també les diferències entre els partits que governen, ara augmentades per l’aparició de més sigles procedents de l’univers exconvergent. D’aquest «fenomen», per cert, el 14 de febrer en viurem una experiència nova a Igualada i a escala comarcal, atès que, si no hi ha moviments en un altre sentit, el PdeCat «presentarà batalla» a JuntsxCat amb representants anoiencs en llistes diferents a què ens havien acostumat… Serà interessant seguir el comportament dels d’Àngels Chacón i Marc Castells i, és clar, com votem els igualadins.
En aquest escenari, per bé que encara hi haurà possibles factors i actors nous d’ací al 14 de febrer, hi apareixen dos elements que ens tindran «entretinguts»: com es valorarà si els independentistes arribem o superem el 50%? I l’altre element, que ve a ser el mateix, han de ser eleccions plebiscitàries? N’haurem de continuar parlant, segur. Un servidor, per prendre posició, subscric el final de l’editorial d’El Punt Avui de diumenge passat: «(…) sigui quin sigui el camí que es triï, mai ha (hem) de renunciar a tot el que es va aconseguir aquell mes d’octubre d’ara fa tres anys».
P.D. L’endemà d’enviar l’article, el matí de dimecres han tingut lloc més de vint detencions arreu del país per part de la Guàrdia civil espanyola, de les quals tres a Igualada. Des de la ràbia infinita que ens tenalla, vull protestar per les detencions que formen part de la repetida Causa general d’Espanya contra l’independentisme català. El que hem vist aquest dia a la nostra ciutat ha estat una mostra de colonialisme de manual contra els súbdits de la colònia: entrada “manu militari” a domicilis, metralletes en mà, escorcolls vergonyants, detencions ignominioses…. No pot ser, això s’’ha d’acabar! L’ombra de l’1-O no ha de ser llarga, hem de rematar la feina, hem de fugir d’Espanya.
