Aquest és un exemplar del número 2001 de La Veu de l’Anoia. El primer del tercer mil·lenni del setmanari i representa renovar el compromís amb la informació del conjunt de la comarca de l’Anoia.
Tenia la temptació de fer un joc de paraules fàcil amb l’odissea que representa editar cada setmana un periòdic comarcal, independent i en català i la pel·lícula de Stanley Kubrik: 2001 Una odissea de l’espai, però he sabut resistir-me perquè en el fons l’aventura vital que representa La Veu de l’Anoia, va molt més enllà dels esforços d’uns quants periodistes preocupats i ocupats amb donar un servei imprescindible a la comarca. I fer-ho resistint pressions, treballant més hores que un taxista, no tenint horaris i sent absolutament fidels a la veritat.
Des de la seva fundació ha mantingut una línia editorial molt clara: fer comarca, escampar l’ús de la llengua catalana i mantenir la seva independència per servir únicament als seus lectors. En la perspectiva que dona haver vist publicats dos mil exemplars, puc assegurar que aquells tres compromisos fundacionals, s’han complert amb escreix i amb no pocs sacrificis.
No és tan fàcil ser fidel a la veritat en un mitjà comarcal, car el que escriguis, posem per cas, d’un alcalde que hagués posat les mans a la caixa, l’interessat ho haurà llegit a primera hora del divendres i abans que arribis a la redacció, ja t’hauran caigut al damunt tota mena d’amenaces, pressions i retirades de publicitat institucional.
Si cal criticar alguna cosa, cal fer-ho i cal fer-ho bé. Fer-ho amb respecte… amb respecte al lector. S’ha de ser especialment dur amb els administradors públics i posar al descobert les eventuals –i minoritàries cal dir- corrupteles, perquè en democràcia és bàsic que els ciutadans tinguin el màxim de coneixement de la realitat política, car el poder –sobretot a nivell local i comarcal- depèn del seu vot.
Jo no hi era encara en aquell primer número del setembre del 1982, però ja n’era fidel lector, però a partir del moment en què m’hi vaig vincular, crec que era a finals del 1983, ho vaig fer amb totes les conseqüències i vaig convertir el setmanari en el meu projecte professional de per vida.
I n’estic molt satisfet de la meva decisió. Potser hauria de reconèixer algun error en la gestió empresarial però em sento legítimament orgullós de la tasca periodística realitzada. No ho dic pels anys on hi he tingut responsabilitat, també ho dic pels anys anteriors amb en Francesc Català de director i els posteriors amb el tàndem que formen la Pia Prat i en Jordi Puiggròs.
Número 2001 de La Veu, l’odissea continua.
