Silvio, Lisa & Cia.

39

JOSEP M. CARRERAS opinió - La Veu de l'Anoia - VeuAnoia.CatFinalment han arribat notícies del Silvio i la Lisa. Són una parella de belgues que varen estar a casa fa un parell de mesos. Ell és de Croàcia i ella de la zona flamenca de Bèlgica. Es varen conèixer un estiu a València, a la Universitat de l’Horta, participant en activitats i tallers que organitzava gent que s’estima la terra (encara en queden, per sort) i volen donar-la a conèixer. D’aquella coneixença en va néixer una bona amistat. Acabada l’estada a l’Horta, s’aturaren uns dies a Barcelona per conèixer la ciutat. Però la Lisa va haver de marxar aviat i el Silvio va decidir quedar-se uns dies més. Va ser aleshores que li robaren la cartera amb tota la documentació. L’estada es va fer més llarga del que es pensava, perquè va haver de fer els tràmits a l’ambaixada de Madrid.

L’amistat de la parella va continuar. Després d’un temps, van decidir casar-se i viure a Amberes. Però amb el casament no n’hi havia prou perquè ell pogués tenir els papers en regla. Havia de demostrar dues coses: 1) que s’adaptava a la forma de vida del país i 2) que sabia parlar amb fluidesa el flamenc. Per això l’estat li pagava uns mínims recursos que li permetien desenvolupar-se amb dignitat. Un cop regularitzada la seva situació, va aconseguir un treball a la televisió belga. La Lisa es dedica a l’atenció als immigrants en el seu procés d’adaptació al país. Deu anys després han volgut reviure aquella primera estada –tan important en les seves vides– fent un viatge de València a Amberes, però ara amb els dos fills: el Max, de 6 anys i la Bela de 4. També amb una altra particularitat: el viatge l’han fet amb bicicleta, tot i que els trams més difícils i per no cansar massa els nens, alguns els han fet en tren.

En una època en què “el temps és or” i sempre anem atrafegats d’ací i d’allà, em va agradar el seu plantejament: per conèixer un país s’ha de trepitjar, s’ha de tenir temps per poder gaudir dels paisatges, parlar amb la gent i conèixer els seus costums i formes de vida. Per fomentar aquests punts de vista, res millor que trobar-nos al voltant d’una paella deliciosa. Potser aquest  esperit no s’allunya gaire dels que fan el camí de Sant Jaume de Galícia, encara que les circumstàncies personals potser siguin diferents. Són molts dies i molts canvis de decoració, però això no els amoïna. Tenen un itinerari marcat i mapes de relleu amb el grau de dificultat; també els llocs on poden allotjar-se. Però tot és variable d’acord amb les indicacions dels habitants del lloc. És una manera de viatjar que sempre m’ha atret. Conèixer llocs nous i altres maneres de viure; però amb la flexibilitat de temps i de lloc que un mateix es va marcant d’acord amb les circumstàncies a mesura que passen els dies.

Com no podia ser d’altra manera, em va interessar conèixer la seva opinió sobre el moment actual de Catalunya. Coneixien la situació, encara que alguns detalls se’ls escapaven. Però no  entenien de cap manera que cap partit espanyol acceptés la possibilitat d’un referèndum “que és com es resolen aquestes coses entre gent civilitzada”. Em vaig estar de fer cap comentari sobre el grau de “civilització” de la majoria de polítics i mitjans de comunicació espanyols en relació a Catalunya. I quant  a les properes eleccions, la seva opinió va ser: “Tranquils. Nosaltres vàrem estar un any i mig sense govern i no va passar res”. No em vaig poder estar de dir que Bèlgica no és Espanya…

Josep M.Carreras