Retorn a l’Estació Internacional de Canfranc, entre boires

358

Carmel·la Planell
Filòloga, historiadora i fotògrafa


L’Estació Internacional de Canfranc, després d’anys d’abandó i perseguida per inusitades polèmiques, em descobreix la recent i laboriosa rehabilitació d’un impressionant edifici d’estil modernista que ha estat capaç de suportar tota mena d’adversitats amb estoica dignitat; tot i mantenir el clima peculiar i misteriós que l’embolcalla.

A la província d’Osca, molt a prop de la frontera amb França, al bell mig dels Pirineus i a quatre passes al nord del poble de Canfranc, et trobes un edifici imponent, d’una estètica ampul·losa i refinada, rèplica de diferents edificis notables del moment: l’Estació Internacional de Canfranc, la segona estació internacional més gran de Europa; que just a l’any 2002, va ser declarada Bé d’Interès Cultural i catalogada com a monument.

Aquesta irracionalitat de via fèrria, en territori fronterer, va ser inaugurada el 18 de juliol de 1928 pel rei Alfons XIII, tot vivint per la seva condició d’Estació Internacional seqüencials moments d’esplendor i de foscor, tots ells de tall novel·lesc; contribuint alhora a què la seva història pugui ser considerada en alguns casos quelcom realment al·lucinant: a través d’ella, Franco i Hitler hi havien intercanviat lingots d’or, wolframi i ferro; allí s’hi reunien espies simples i dobles; àdhuc va ser un punt de tràfic de mercaderies a més de porta de l’exili per a molts europeus, esdevenint a la vegada un important punt de proveïment de la guerra.

La seva construcció va comportar una gran obra d’enginyeria forestal, atesa la geografia abrupta de l’entorn que exigia una fiable correcció de signe hidrològic i forestal; la qual cosa possibilitaria el pas d’un ferrocarril que enllaçaria els dos vessants pirinencs: un lloc d’intercanvi entre Espanya i França -equidistant de Saragossa i de Toulouse- que posaria en valor aquell emplaçament sense vida i tan desaprès de la població de Canfranc. Això és, nou mil metres de superfície, tres centes seixanta-cinc finestres i un llarg etcètera de dependències eren les extensions que havien de permetre l’espai suficient per a maniobrar trens de mercaderies i de passatgers. L’edifici, amb aquesta magnànima longitud, havia d’acollir equitativament les dependències ferroviàries de l’Estat francès i de l’espanyol.
En pocs anys, però, amb l’esclat de la Guerra Civil, l’exèrcit franquista va aconseguir el control d’aquest complex tancant els túnels que el connectaven amb França, esquivant així qualsevol intrusió estrangera. Seguidament, entre el 1940 i el 1944, a causa de la Segona Guerra Mundial, l’estació va confinar el transit de passatgers deixant-la operativa tan sols per al transport de mercaderies que era -en gran part- material de l’exercit nazi. Tota la foguerada d’aquells anys puntuals, que va convertir aquesta Estació Internacional en un important eix de comunicacions amb Europa, va passar ràpid; i un decandiment progressiu li va venir a l’any 1970, amb motiu del descarrilament d’un tren de mercaderies francès dant del pont de L’Estanguet (França); així, doncs, l’edifici va transformar-se en una simple estació de terme amb la circulació diària d’un sol tren fins als nostres dies. Actualment, tot el recinte pertany al govern d’Aragó que, juntament amb la Comunitat Europea, ha reunit bona part del capital per a un ambiciós projecte de restauració i adaptació de l’espai amb finalitats turístiques.

Des d’un punt de vista arquitectònic, l’estructura de càrrega de l’edifici és molt interessant perquè es van utilitzar tècniques i elements de rabiosa modernitat, aleshores: el formigó armat, murs portants, pilars de fosa, sostres de metall, cobertes de fusta laminada, forjats de ceràmica, etc. Endemés, en el seu conjunt, la forma de l’edifici és molt clàssica: tres cossos d’una notable monumentalitat, units per dues ales, com si d’un gran palau es tractés; i, frontalment, una galeria coberta amb un porxo d’accés als trens, sostingut per uns elegants pilars de ferro forjat. En perspectiva, tota la silueta apunta a satisfer l’enginyosa solució als diferents amples de via que havien de possibilitar la disposició frontal del tren procedent de França i del que venia d’Espanya. A la vegada, l’intercanvi de viatgers passava d’un tren a l’altre per sota d’un porxo des d’on eren visibles els serveis de l’estació com a entreacte per a l’espera; en un escenari interior bellament decorat amb estils propis d’altres grans estacions de l’època.


Als nostres dies, l’obertura de la via amb França és una vella reivindicació gairebé assolida, amb la qual certament se superarà la gestió per a deixar de ser el germà pobre dels passos dels Pirineus.